Eterns refugiats
El director francès Christian Carion torna a parlar de les víctimes innocents de la guerra a ‘Mayo de 1940'
Canvien les llengües que parlen, la roba que vesteixen, la guerra de la qual fugen, però els rostres dels refugiats són sempre els mateixos. Se'ls veia per tota la regió del Nord-Pas de Calais el maig del 1940, milions de persones, quan l'exèrcit del III Reich va envair França. I se'ls pot veure ara a Calais, fugint de la guerra de Síria.
“Els miro i ens veig a nosaltres mateixos, els francesos, als anys quaranta –explica Christian Carion en una entrevista a El Punt Avui–. No s'acollia la gent, i avui dia passa
el mateix. Calais és un malson. Anglaterra no vol els refugiats, a França no sabem què fer-ne. Se'n parla poc. Hi ha deu mil nens desapareguts! Potser són en mans de xarxes de pedòfils.” El director va parlar de la Primera Guerra Mundial i
la confraternització entre soldats enemics a les trinxeres al Nadal a Feliz Navidad. A Mayo de 1940, que arriba avui als cinemes, parla de la pròpia història familiar i la de molts francesos, que els van inundar de testimonis quan van demanar a la gent que expliqués la seva experiència. “El 90% de la pel·lícula es basa en fets reals”, assegura. No és tot imaginació, doncs, aquesta història protagonitzada per un alemany que s'havia refugiat a França, fugint dels nazis. Quan el III Reich envaeix el país, busca el seu fill amb l'ajuda d'un soldat britànic.
August Diehl, Olivier Gourmet i Mathilde Seigner són els protagonistes de Mayo de 1940, que té una excel·lent banda sonora d'Ennio Morricone.
Deu milions de refugiats
“És un tema que s'ha tractat poc a França, que provoca vergonya –diu Christian Carion–. El poder polític es va esfondrar. A la història de França es passa ràpidament, però hi va haver molta gent a les carreteres, entre 8 i 10 milions de persones. És el desplaçament de població més gran del segle XX. Molta gent no ho sap. I la generació que va viure això s'està morint; calia parlar-ne. Quan fem presentacions, sempre hi ha algun espectador que s'aixeca i diu que aquesta pel·lícula és la seva història.”La presentació de la pel·lícula en altres països confirma que estem davant d'un tema universal. Fa poc, a Madrid, un espectador li va dir: “No sóc del nord de França, però la gent que camina per la carretera és la meva família. Aquesta història no és del Nord-Pas de Calais, és de tot arreu.”A l'Estat espanyol es diu a vegades que es fan massa pel·lícules de la Guerra Civil. Carion creu que a vegades se'n parla massa poc. “No hi ha bons i mals temes, hi ha films bons i dolents. Tots els temes es poden tractar al cinema si ets capaç de mostrar al públic alguna cosa nova.” En tot cas, té clar que “no es fa cap servei al país evitant els temes polèmics; al contrari: a França es fan poques pel·lícules sobre la guerra d'Algèria, cal fer-ne més.”Ennio Morricone ha creat una excel·lent banda sonora per a la pel·lícula. “Tenia un músic francès, però em va fallar. Quan vam tenir un primer muntatge, vaig pensar que era com un western, amb grans espais, cavalls, caravanes... Vam provar de posar-hi música de Morricone i hi quedava perfecte.” Li ho vam proposar i, contra tot pronòstic, va acceptar. “Li vam portar el muntatge a Roma i ens va trucar per dir-nos que estava molt emocionat per la pel·lícula, que volia compondre música no sobre la guerra, sinó sobre la gent que camina per la carretera a la recerca de la llibertat.”