Damien Jurado i la dimensió desconeguda

Fa un lustre, Damien Jurado (Seattle, 1972) va somniar en una ciutat d'aires futuristes a la qual va anomenar Maraqopa. Seguint el fil de l'inconscient, va fer un disc titulat precisament així amb el qual deixava de banda el folk rock dels seus onze discos anteriors per endinsar-se en terrenys psicodèlics, misteriosos i una estètica pròpia de la ciència-ficció. A Maraqopa li han seguit els igualment extraordinaris Brothers and sisters of the eternal son (2014) i Visions of us on the land (2016), que avui presenta al Music Hall de Barcelona, que s'acomiada com a sala de concerts per reinventar-se en tablao flamenc per a turistes. “Ignorava que allò s'acabaria convertint en una trilogia”, assegura Jurado, que es refereix als seus dos últims treballs amb uns simples “disc 2” i “disc 3”. “Mai no he fet plans, perquè sovint no et serveixen per a res. Però la música flueix sola i em va dur fins aquí”, explica.

Nodrit de 17 cançons (“em continuen agradant els discos curts, però ara hi veia un sentit”), Jurado somriu quan marca distàncies entre els personatges de Maraqopa i la saga de Star Wars. “La ciència-ficció que més m'ha influït és la de La dimensió desconeguda”, puntualitza. “És l'exemple perfecte de ciència-ficció intel·ligent.”

És habitual veure Jurado en escenaris catalans, però no ho és tant veure'l amb una banda tan completa com la d'aquesta gira, en què no canta res d'abans de Maraqopa. “La idea era tenir fins i tot un cor, però finalment no ha estat possible...”, diu.