Una certa davallada

Fa dos anys hi va haver una polèmica a Canes a propòsit del fet que no hi havia cap film a la secció oficial a concurs dirigit per una cineasta. Aquest any, a part d'aquelles que han estat seleccionades per Un Certain Regard, n'hi ha tres. Celebrem que així sigui amb el desig que encara n'hi hagi més en el futur. Tanmateix, el fet que els films hagin estat dirigits per dones no suposa, evidentment, una qualitat afegida. De fet, les seves obres són més o menys bones o dolentes en una proporció semblant a la dels homes cineastes. El cas és que si fa dos dies l'alemanya Maren Ade va triomfar plenament amb una comèdia sorprenent, tot i que aquesta cronista no participa del tot de l'entusiasme per Toni Erdmann, el nivell de la secció oficial ha fet una certa davallada amb dues altres cineastes: la francesa Nicole Garcia i la britànica Andrea Arnold.

Garcia, una actriu convertida fa anys en directora, va presentar Mal de pierres, un drama sobre una dona a la recerca de la passió amorosa que, ambientat entre finals dels anys quaranta i primers dels seixanta en una zona rural pròxima a Marsella, protagonitzen Marion Cotillard, que també es farà present a Canes amb el nou film del jove quebequès Xavier Dolan, Louis Garrel i el barceloní Àlex Brendemühl, que interpreta un jornaler espanyol exiliat després de la Guerra Civil. Sense ser corresposta per l'home que estima i considerada una boja per la seva ansietat amorosa, la dona que interpreta sense esma Marion Cotillard és “donada en matrimoni” al jornaler per la família per la qual treballa. Un matrimoni sense amor que mantindrà viva la fantasia amorosa d'una dona que, a causa de les seves pedres al ronyó, és internada en un sanatori suís, on coneix un tinent ferit a la guerra d'Indoxina. El film es desenvolupa de manera molt planera i convencional, però el pitjor arriba cap al final amb una trampa narrativa relativa a una fantasia de la dona i a un secret del marit. O potser és una trampa derivada del fet que l'imaginari i el real es filmen de la mateixa manera. Una manera lamentable d'enganyar l'espectador.

L'anglesa Andrea Arnold va revelar-se fa deu anys a Canes amb Red Road i és autora d'una interessant adaptació de Cims borrascosos, la novel·la d'Emily Brontë que, curiosament, llegeix la protagonista de Mal de pierres.

La seva nova pel·lícula, American Honey, l'ha rodat a l'oest mitjà dels EUA i es presenta com una road movie protagonitzada per una jove que abandona la seva família desestructurada per embarcar-se amb un equip que fa el porta a porta intentant vendre una subscripció a revistes. El film dura dues hores i quaranta-cinc minuts, però tant podria durar una hora com cinc hores. Allò que passa a la primera hora també passa a la segona i a la tercera sense acabar-la. Una road movie cap enlloc.