“Els ‘hipsters' s'han polititzat per la crisi”

M'interessava des d'un punt de vista humorístic; dóna joc, això d'arribar a casa i dir “hola, avui he rebentat un ull a algú, forma part de la meva feina”, i també perquè serveix per pensar: per què defensem aquests sistemes de seguretat repressius?

La idea em va arribar per un mitjà més o menys alternatiu, una pàgina de Facebook, on hi havia un vídeo que em va impactar, sobre un noi italià que va perdre un ull per l'impacte d'una pilota de goma. Jordi Casanovas em va dir que era fan de la meva sèrie Pop ràpid i em va encarregar una obra de teatre per a la sala Flyhard. I ho faig des de l'humor perquè és la meva manera d'escriure, necessito la distància irònica sobre les coses, i serveix per trencar discursos massa vehements o unidireccionals. Vaig fer una primera versió més pamfletària, escrita des de la indignació, però vaig necessitar riure'm de mi mateix, i què hi ha millor que l'humor per fer-ho. Riure d'un mateix serveix per aprofundir en les coses.

Tens personatges amb visions del món enfrontades i amb l'humor de sobte s'obre el ventall de possibilitats sobre la realitat. Les coses no són tan clares com voldries que fossin. L'obra surt de fer-me preguntes i no trobar les respostes, d'interpel·lar l'espectador perquè me les doni. De moment encara no m'ha vingut ningú a donar-me-les [riu].

No. A vegades ens sentim com aquest antiavalots a qui s'esquerda el sistema de creences i que ha de recompondre la seva identitat. Això com a societat ens passa, estem en un sistema amb esquerdes evidents i no hi ha una alternativa clara. És important fer-se preguntes i posar-les en comú. És difícil, la pel·lícula reflecteix certa tristesa que ve de la dificultat per tenir empatia amb l'altre, sobretot si és a priori un enemic.

La crisi ha fet que tots ens plantegéssim coses perquè ens tocaven més de prop. Passa a la pel·lícula amb els hipsters d'esquerres, els personatges del Miki i la Ruth, són hipsters polititzats per la crisi. Jo això ho he viscut. No s'impliquen fins que un dia a l'Apolo es parla de política. Hi ha una necessitat de pronunciar-se, uns cap a una banda i uns altres cap a l'altra. I és bo que es parli de política, i que s'intenti entendre la posició de l'altre. Tot i que em sembla molt difícil poder deslliurar-nos del nostre jo, de la nostra identitat, per entendre els altres.

He conegut porters de discoteca emprenyats, i realment són un referent del personatge. Els he conegut com a víctima, però de manera menys dramàtica que els que han perdut un ull. Parteixo d'una situació de comèdia blanca, de sopar d'amics, i necessito caricaturitzar els personatges perquè l'humor funcioni. Parteixo de clixés per anar fent matisos i anar trencant-los.

La idea ens semblava a tots molt bona, però va ser una bogeria absoluta. Com a espectador, no m'agrada gens el doblatge, i teníem els dos textos fresquíssims; va ser possible per això. Al cap s'uns dies fent-ho, hi va haver un moment que volíem desistir. Vam fer les dues versions en disset dies, això encara incrementa el rècord, perquè al final són dues pel·lícules. Ens va obligar a rodar menys preses i anar ràpid.

Perquè em provoca molta tendresa. No m'agrada l'autoritat moral, em provoca rebuig la gent que se sent superior, com els personatges del Miki o la Ruth, encara que no ho expressin. Això veig que passa a la realitat i em molesta, em fa patir, ningú és ningú per sentir-se superior moralment a un altre, perquè no es tracta d'un judici intel·lectual, és moral, un se sent per sobre de l'altre pel sistema de valors que ell mateix té. Aquests jerarquies em molesten i me n'he volgut riure sobretot a través del personatge de la Sandra (Ruth Llopis), i respectar com és cadascú. Si et poses a jutjar com a escriptor, crec que no fas bona feina. I si m'adono que ho faig, intento corregir-ho. M'agrada trobar les llums i les ombres de tothom, perquè penso que tothom en té.