Sota un pont, talons ben alts

Emparada per un enorme cor vermell, pintat amb grafit, la vida d'una dona batega sota el pont que aixopluga el riu Ondara, a Tàrrega. El personatge, interpretat pel coreògraf Roberto G. Alonso, s'alça sobre la misèria social, enfilat dignament dalt d'uns talons d'agulla. “Yo tenía una granja en África”, escup la desnonada a la quarantena d'espectadors de l'Assaig Obert de Fira Tàrrega. La celestial música de la pel·lícula que narra la vida d'una altra dona forta, Isak Dinesen, enlaira momentàniament personatge i espectadors.

Molts referents literaris i musicals per a una obra –“A mi no me escribió Tennese Williams”, amb dramatúrgia de Marc Rosich– que és un repte en la carrera del coreògraf. “El món de l'actor m'agrada molt. No deixaré de ballar, però em faig gran i el moviment agafa una altra dimensió. És un risc i un repte dirigit a explorar altres llenguatges”, diu. Dansa continguda, adient per a una dona que ha viscut llargament en tots els sentits i ara es troba al límit. Alonso i Rosich han triat més text que balls per evocar les heroïnes clàssiques. Pinzellades d'humor mesurades, però alhora necessàries, per a un personatge d'ànima independent –“No hay mejor manera para ahuyentar la soledad que pegar unos tiros”– i encarar una situació vital dramàtica. També per fer reflexionar els espectadors sense recórrer a la llàgrima fàcil. “Els meus referents familiars són femenins. I he volgut explicar aquesta lluita en una societat masclista amb veu femenina. Ella és una desnonada anímica i socialment, que es crea el seu món per sobreviure en aquesta porqueria de vida”, explica Alonso.

El coreògraf se'n surt a l'hora d'atorgar credibilitat a la dona, i canviant el gènere reforça la universalitat del desnonament. Ara bé, i de cara a l'estrena, potser caldria ajustar alguns gestos pretesament femenins que, en alguns moments i per arquetípics, basculen perillosament cap a la caricatura.

Després de 10 dies d'assajar a la nau 18 de Cal Trepat, sota el pont els cartrons cruixen a la riba de l'Ondara al pas dels talons. L'escenari naturalista és, sens dubte, un dels valors de la representació. Escenografia espontània i veraç que reforça la història. Grafits de teló de fons en una casa plena de pèrdues: “Yo una vez tuve timbre, puerta y suelo de parquet”, apunta. En conserva un mirinyac, des d'on un Alonso engabiat explicita plàsticament la tensió pel desig sexual. Embolcallat amb un vestit d'època, s'entreté desmuntant Shakespeare. De l'obra se'n van veure tres moments i s'estrenarà el mes de setembre dins de Fira Tàrrega. Un recorregut ben realitzat per l'amargor embolicada d'ironies d'una dona que no es permet perdre la dignitat enmig d'aquest naufragi de la humanitat.