Una vida de pel·lícula

Director d'orquestra, compositor, pioner del jazz llatí, presència en un grapat de pel·lícules de Hollywood, dibuixant, conquistador... i director del primer curtmetratge sonor de la història del cinema. Aquestes són algunes de les múltiples facetes de la personalitat de Xavier Cugat, que ara és objecte del documental Sexo, maracas y chihuahuas.

Sexo, maracas y chihuahuas s'estrenarà aquest divendres als cinemes després d'haver-se vist als festivals de Màlaga, Documenta Madrid i, aquest cap de setmana, al DocsBarcelona, en què el director del film Diego Mas Trelles bromeja dient: “Va agradar molt, però no vam guanyar cap premi perquè no és un documental que plantegi els grans problemes de la humanitat, sinó que és bombollejant i amb humor.”

Tot i això, el cineasta aclareix que en la pel·lícula també parlen d'aspectes com els problemes afectius del personatge, el seu envelliment, les seves malalties, i sobretot de la seva relació amb la màfia. “No volíem fer un documental hagiogràfic a major glòria seva i obviar els clarobscurs que va tenir, com qualsevol ésser humà. Però mostrant les ombres, per contrast, també ressaltàvem la seva part més lluminosa: la seva vitalitat, el seu enorme talent, la capacitat de vendre's a si mateix.” El film també dóna a conèixer la riquesa de la seva personalitat: “La gent més jove o no coneix Xavier Cugat o el recorda ja d'ancià, decrèpit i decadent. Jo volia que en la pel·lícula se'l veiés en la seva etapa de plenitud als anys trenta, quaranta, cinquanta... Recordar-lo com a director d'orquestra i estrella de Hollywood. És cert que va conèixer
Al Capone, però és que aquest el va anar a buscar perquè tocava molt bé. I es va casar molts cops, però és que les dones el buscaven per accedir a la fama i perquè era un personatge fascinant, que va descobrir talents com els de Rita Hayworth, Frank Sinatra, Jerry Lewis i Dean Martin.”

Diego Mas Trelles segueix recordant alguns fets que posen en relleu la importància històrica de Cugat: “Li van encarregar tota la música de la pel·lícula Los tres caballeros, que el govern nord-americà va encarregar a la Disney per convèncer els països llatinoamericans que se situessin al cantó dels aliats.” I revela anècdotes desconegudes: “Amb Charles Chaplin [per a qui va dibuixar el cartell de Llums de la ciutat, pel·lícula per a la qual va escriure una adaptació de La violetera], van tenir un projecte de pel·lícula junts de la qual només hi ha correspondència.” Avui dia, hi ha molta gent jove “que no coneix Xavier Cugat, però que l'han sentit: a Happy feet es fa servir una cançó seva, i directors com Wong Kar-Wai i Pedro Almodóvar han utilitzat la seva música”.

En un altre país, la vida de Xavier Cugat hauria estat objecte d'algun biopic de ficció? Segons el director, hi ha hagut directors com Óscar Aibar, Roger Gual o Isaki Lacuesta que han volgut fer-ne alguna pel·lícula. “Però li van passar tantes coses que és difícil explicar la seva vida en una pel·lícula de ficció, i d'altra banda seria molt cara, per la seva ambientació. Jo volia recuperar el personatge i que es veiés la seva imatge de debò, i que la música no estigués recreada, sinó que fos directament la seva.”

Segons el productor de Sexo, maracas y chihuahuas, Albert Solé, “juntament amb Carmen Miranda, Xavier Cugat va obrir les portes a tots els llatins que van triomfar posteriorment en la indústria nord-americana de l'espectacle, de Gloria Stefan a Antonio Banderas”. Però Solé també reconeix que el personatge públic que es va construir –amb els seus múltiples divorcis, els seus chihuahua, passant els darrers anys de la seva vida en una habitació de l'hotel Ritz de Barcelona– ha eclipsat el seu veritable talent: “Cugat va mantenir el seu personatge fins a l'últim segon, però, paradoxalment, això li va matar la memòria; se'l recorda per la seva etapa final, una mica pallasso. Si hagués endreçat una mica la seva obra hauria passat a la història amb la importància que es mereix, perquè va ser un crac.”