L'art de la llum i del temps

El 1973, l'artista britànic Anthony McCall (1946) va agafar un llapis i no va parar de fer gargots ni un trist segon fins que es va esgotar la mina. Va invertir més de cinc hores a fer aquell obsessiu dibuix (de títol Pencil duration) que, sense ser l'obra més espectacular de les que s'exposen a la Fundació Gaspar de Barcelona, és una de les que millor expliquen què és el que cerca el seu art: el moviment del temps.

McCall és, per sobre de tot, un dibuixant. Totes les seves obrés són dibuixos, es manifestin com es manifestin. A Landscape for fire va substituir el llapis per una constel·lació de pires de foc, i el paper per un paisatge natural. Es va arriscar a fer-ho a principi dels setanta, just quan es va mudar a Nova York, on va ser molt ben rebut en els ambients d'avantguarda. Ell aportava una nova mirada a cavall entre la performance i el cine experimental en un moment en què el món de l'art estava fins al capdamunt de les convencions de Hollywood i volia explorar “les possibilitats artístiques del cinema”, explica Glòria Moure, la comissària de l'exposició Anthony McCall. Solid light, performance and public works (fins al 30 d'octubre), amb la qual la Fundació Gaspar, de ben recent obertura, estrena programació d'alçada, i ho fa dins del festival Loop.

Landscape for fire va ser primer una performance i després, un film que la documentava. Cal parar atenció a aquesta bella pel·lícula que es presenta a les sales del Palau Cervelló del carrer Montcada, la seu de la Fundació Gaspar. És el foc i són alhora les columnes de fum que s'enlairen i amoroseixen el cel el que forja els dibuixos de McCall, sempre en moviment. Un moviment lent però persistent que va modulant el temps.

L'obra de McCall va evolucionar ràpidament els trepidants anys setanta. Fins que el foc es va transformat en un projector que traçava pausadament una fina però contundent línia de llum en l'espai. Els cigarrets dels assistents a les seves crides, en vells i bruts magatzems industrials abandonats, van fer la resta. El fum del tabac conferia una dimensió escultòrica flanquejada per les escletxes de claror que emanaven del canó de llum. La gent no ho contemplava des de cap barrera: es passejava per dins i per fora de les cortines de fumera, quasi tàctils, i se sentia part de l'obra, sempre viva, sempre canviant.

Així es van gestar les conegudes instal·lacions de llum sòlida (solid light) de McCall, dues mostres de les quals deixaran ara impressionat el públic de la Fundació Gaspar. Coming about, inèdita, conté una de les seves últimes recerques: l'emissió de llums obliqües, que doten encara de més cos les escultures lumíniques. En aquesta, el visitant s'hi pot moure lliurement, mentre que a Between you and I haurà de fer anar la imaginació perquè és només una maqueta –però quina maqueta: abassegadora.

Lògicament, avui no és el fum del tabac el que activa aquestes arquitectures tan especials que, tot i regir-se per principis científics, semblen ben bé sorgides d'un món oníric. Una màquina expandeix la boirina de vapor. Fins que no es va inventar aquest aparell, McCall ho va passar molt malament. Tant, que va abandonar el món de l'art i tot. “Als museus i a les galeries la meva obra no funcionava; allà no s'hi podia fumar i sense fum no hi ha obra!”, exclama. “McCall va decidir recloure's durant vint anys. Va desaparèixer com a artista”, precisa Moure. Va dedicar-se a l'edició de llibres d'art fins que les noves tecnologies el van animar a reprendre la seva obra, a finals dels noranta.

Obra al Macba

Quinze anys després, viu una segona vida com a artista, i aquesta, reconeguda arreu –té obra als principals museus del món, inclòs el Macba–. A la Fundació Gaspar, on presenta la seva primera exposició individual a l'Estat, es pot resseguir com ha actualitzat alguns treballs que va deixar oberts fa 40 anys. Per exemple, Circulation figures, una performance que va fer amb amics, als quals va donar la següent consigna: que es fessin fotografies els uns als altres, sense fre. “Volia reflexionar sobre l'ús de les imatges en els mitjans de comunicació. Avui en podem fer una lectura molt actual vinculada als telèfons mòbils i a les selfies”, precisa Moure. McCall ha convertit la peça en una instal·lació de gran format: el film de la performance primigènia llueix al mig d'una sala amb una estora de pàgines de diaris rebregades que no fan res més que nosa per poder avançar.