“La gent ni gosa dir quin art li agrada i quin no”

Jo treballava de creatiu a l'agència de publicitat Espira, amb l'Alexandre Cirici Pellicer i en Luis Poveda, que havia estat director de la Sala Queralt. En la immediata postguerra, s'hi va fer la primera exposició de Dau al Set. És així de sorprenent: la galeria va poder desplegar un programa progressista perquè el seu propietari, Luis de Queralt, era falangista! Jo, l'afició a l'art, ja la tenia. El 1970, vaig començar portant la galeria As. Un any després, vaig passar a dirigir la galeria Adrià, on em vaig estar set anys i mig. Miquel Adrià, un home molt obert, em va deixar fer el que vaig voler. Em movia per la intuïció i per les ganes. Em van ajudar molt dos galeristes mítics: Miquel Gaspar i René Metras, a la galeria del qual també vaig acabar treballant.

No m'hi havia atrevit mai. Quan vaig fer el pas, el 2001, vaig decidir buscar una especialització: recuperar artistes del passat, oblidats com a conseqüència de la Guerra Civil.

No és una professió fàcil, no ho era abans i no ho és ara. Però és apassionant. Potser hi havia una diferència que jo reivindico. Quan Miquel Gaspar va decidir exposar Picasso, i després Miró, Tàpies, Clavé..., va mantenir els artistes que tenia, que diguéssim que eren la línia de la Sala Parés. Gràcies a això, la gent que era molt conservadora i només comprava art decoratiu va anar acceptant lentament l'art més avançat.

El 1970, vaig fer una exposició de gravats a la galeria As. Hi havia un collage de Tàpies que era una paperina enganxada en un paper. Em va venir un senyor i em va demanar que li expliqués què era. I li vaig dir: “És una paperina enganxada en un paper.” Ell es devia pensar que li diria que era El naixement de Venus. Es va quedar parat i em va etzibar: “Perdoni, i això no és una presa de pèl?” “Que l'ha comprat? No. Per tant, ningú li ha pres el pèl”, li vaig contestar. Ara bé, en aquella exposició, que realment va importunar una part del públic, hi havia també gravats clarament figuratius, què et diré jo..., del Vila Arrufat, del primer Clavé...

La gent s'educa veient tota mena d'art. Ara em trobo amb un problema greu. Clients de tota la vida em diuen: “És que no hi entenc.” “És a dir –els dic jo–, em recomanes una pel·lícula i no ets cinèfil, em recomanes un restaurant i no ets gastrònom, però en canvi amb l'art no t'atreveixes.” Gent del món de la cultura i tot et diuen que no hi entenen. Només en l'art sembla que hi hagi d'haver algú que et digui que això t'ha d'agradar
i que això no t'ha d'agradar. Hi ha por d'opinar per un mateix.

No hem sabut explicar-nos. I
la gent no gosa entrar-hi. Es pensa que els farem pagar. La crítica d'art críptica tampoc
ens ha ajudat.

En part sí, però el que també ha fet molt mal són les subhastes. Quin desastre. A Barcelona hi deu haver set o vuit sales que fan una subhasta cada mes. Posen a la venda obra que més d'una vegada, i de dues i de cinquanta, és de credibilitat dubtosa, i a uns preus absolutament ofensius. I així tenim el carrer Consell de Cent, semidesert de galeries històriques.

La meva època arriba al final. Qui quedem? Jo, l'Ignacio de Lassaletta i para de comptar.
Hi ha d'haver un canvi, és clar. Ara bé, l'artista, per donar-se a conèixer, necessitarà sempre un espai on pugui vendre. Potser hi haurà menys locals a peu de carrer? M'agradaria que no fos així, però... I les administracions públiques haurien d'afavorir el sector. Estic molt en contra que les galeries estiguin dividides en associacions diferents. I que les subvencions vagin per a una d'aquestes associacions, la que s'autodenomina progressista, i no per al conjunt del sector. És el que et deia abans: la tàctica bona la va fer servir Miquel Gaspar: res de separar! Però aquí a Barcelona fa temps que no hi ha aquesta voluntat. Per això no és possible fer una fira, per aquesta mania.