Memòria incòmoda

El ciutadà barceloní d'ascendència guineana més famós va ser durant molts anys el Floquet de Neu. El goril·la albí va esdevenir una icona tan potent de la ciutat que amb la seva imatge es van produir productes comercials de tota mena. La seva presència al zoo barceloní va engrossir el nombre de visitants al parc. El Floquet va donar molts diners i va ser un baula de la construcció de la iconografia lúdica de Barcelona.

El fenomen Floquet és potser la cara més amable d'un entramat de relacions colonials entre Barcelona i la colònia de la Guinea espanyola, que no té res d'amable. Ans al contrari. És una història dura i cruel de pur colonialisme extractiu, de la qual Barcelona (on es concentrava el gros de l'empresariat de l'Estat espanyol) va ser-ne la metròpoli principal. És un fragment de la història recent a la qual s'ha preferit no mirar de manera sistemàtica.

El Museu Etnològic de Barcelona, en canvi, ha volgut encarar aquest tema “colpidor, incòmode”, segons el seu director, Josep Fornés. A la seva seu del carrer Montcada (encara anomenada Museu de Cultures del Món), s'ha inaugurat una exposició que revisa el passat colonial de Barcelona amb Guinea de manera autocrítica.

L'exposició és la primera formalització d'una investigació sobre la Barcelona colonial que fa anys porten a terme l'equip format per Andrés Antebi, Alberto López Bargados, Eloy Martín Corrales i Pablo González Morandi. Mig segle després de l'abandonament de la colònia, en la mostra, amb un petit pròleg sobre el Floquet, s'expliquen aspectes com ara les connexions empresarials entre Barcelona, el paper de l'orde dels missioners claretians en la construcció d'escoles i en el control religiós del territori, l'economia extractiva, basada sobretot en la recol·lecció del cacau, cafè i fusta a través d'empreses com Cola-Cao o Caifer, de la qual participaven Luis Carrero Blanco i la família Millet. “Un jove Fèlix Millet (avui de nou d'actualitat) va fer les seves seus primeres passes com a empresari a Guinea, arribant a tocar fins i tot el saxo en un grup que es deia Banana Boys”, explica Andrés Antebi.

Caça legal municipal

El títol de l'exposició, Ikunde, es refereix a un fet molt poc conegut pels barcelonins: la creació del Centre d'Experimentació i Adaptació Animal d'Ikunde, finançat totalment per l'Ajuntament de Barcelona i que durant deu anys va proveir els fons zoològics, botànics, etnològics i arqueològics de la ciutat. Però no només això. El centre era un espai que controlava de manera legal la captura d'animals per després traslladar-los al zoo barceloní o vendre'ls a d'altres zoològics del món. “De fet, el centre neix per no haver de pagar caçadors professionals, furtius o no. Era una manera de controlar la caça però també d'estalviar diners”, diuen els comissaris.

L'apartat de la mostra que explica com tenien lloc aquestes captures és esgarrifós. En el cas dels goril·les, per exemple, la caça dels grans simis era molt perillosa. S'optava, doncs, per robar les cries, però per fer-ho s'assassinaven els pares abans.

Altres episodis que explica la mostra són senzillament delirants. L'ambició d'acumular objectes de la colònia no tenia aturador. Durant anys, al Museu Etnològic es van amuntegar als magatzems unes caixes verdes plenes d'objectes de tota mena provinents de Guinea, moltes de les quals encara no s'han obert, com es veu a l'exposició.

Evidentment, la mostra no evita parlar de la mirada racista cap als guineans que va marcar un dels períodes més foscos de la nostra història.