El fotògraf implicat

A Bruce Davidson (Oak Park, Illinois, 1932), la vida li va ensenyar a fer fotografies. “Què hi fa vostè, aquí?”, li va etzibar una dona que el va sorprendre vagant amb la seva càmera pel Harlem hispà. “He vingut a fer fotografies del gueto.” “Escolti, noi, això que vostè en diu gueto és la meva llar.” Davidson va entendre aviat que la fotografia bona no la faria ni d'amagat ni sobre cap pedestal. “Com més a prop, millor”, explica, ras i curt, quin va ser el seu mètode de treball. Fotografiar era la seva manera de comprometre's amb el món. Amb el món dels més vulnerables. I això tan sols li exigia una cosa: una implicació total amb aquella realitat marginal, invisible als ulls de la societat acomodada.

Carrer 100 Est (1966-1968) és el projecte més conegut d'aquest fotògraf, octogenari però encara actiu, que seguint l'ideari de Lewis Hine, el pare de la fotografia social moderna, va retratar la dignitat humana allà on altres només hi veien pobresa i delinqüència. Davidson va acabar intimant amb la gent d'aquell barri regnat per la misèria. “No els jutjava. Em van sentir un dels seus i em van obrir les portes de casa seva, fins i tot les dels seus espais privats, com els dormitoris”, recorda. Posaven per a ell amb tota naturalitat, despullats al llit, bressolant els seus nadons. L'endemà els regalava les instantànies. I s'hi reconeixien. Les seves vides, admet Davidson amb frustració, no van canviar gaire, però almenys les imatges van fer enrogir les autoritats quan els veïns les hi van presentar per reclamar reformes en aquella zona maleïda.

Pocs autors poden presumir d'haver estat al peu del canó durant sis dècades. Un treball monumental que fins al 28 d'agost es defensa tot sol en una exposició retrospectiva a la Fundació Mapfre de Barcelona. La seu de la institució, la Casa Garriga Nogués, ha quedat literalment envaïda d'imatges icòniques de l'Amèrica de la segona meitat del segle XX, un país de contrastos i amb moltes ombres que no encaixen en cap somni americà.

Si Davidson hagués volgut fer la primera pela i viure en una zona de confort s'hauria llançat als braços de la revista Life, que li va oferir un contracte molt llaminer quan tot just era un marrec de vint i ben pocs anys. Però la seva idea de la fotografia era una altra, massa lliure: demanava passió, dedicació i paciència. I humanitat. Es va deixar la pell en cada fotografia. Com si l'hi anés la vida. Tot l'afectava intensament. Fos la nostàlgia irreprimible de madame Fauché, la vídua d'un pintor impressionista de segona fila de Montmartre (va crear la sèrie La vídua de Montmartre el 1956, aprofitant que feia el servei militar a París; allà, a més, hi va conèixer Henri Cartier-Bresson: “D'ell vaig imitar per sempre més la disciplina”), fos el descarnat desempar de Jimmy Armstrong, un pallasso remenut que es trobava sol al món en les estones mortes del seu circ (El nan, 1958).

Mai cap pressa

No va tenir mai cap pressa per guanyar-se el cor dels tipus que volia retratar. Va arribar a invertir anys en la majoria dels seus projectes, anant i tornant als llocs i a les gents que s'estimava, com el famós Bandes de Brooklyn (1959), un mosaic entendridor de les pors barrejades amb les ganes de menjar-se el món d'aquells adolescents que la societat tractava d'escòria. O com Temps de canvi (1961-1965), per al qual va fer una immersió profunda, i en alguns moments perillosa, en la lluita pels drets civils. Fidel al seu modus operandi (“Com més a prop, millor”), va pujar a un dels busos dels Freedom rides (‘Viatges per la llibertat') que portava joves voluntaris fins a Mississipí. En arribar, tots van acabar detinguts. Sabia que s'hi jugava la vida, però era d'això del que anava la seva fotografia: de la vida al límit.

L'exposició de la Mapfre s'alimenta de dotze sèries, i no hi falten tampoc les que l'autor va fer en els seus viatges per Itàlia, Mèxic, Gal·les i fins i tot Espanya, on va cobrir el rodatge de la pel·lícula Comandament perdut (1966), protagonitzada per Anthony Quinn i Alain Delon. La càmera de Davidson, però, tenia altres interessos: els nens del barri de La Chanca d'Almeria.