Crítica
cinema
Dory amnèsica
No és la millor pel·lícula de Pixar, però ‘Buscant la Dory' funciona
La protagonista de Buscant la Dory, l'spin off de l'exitosa Buscant en Nemo realitzada l'any 2003, té problemes amb la memòria. No es recorda de les coses immediates i es troba obligada a reformular el seu present. Aquest factor, que queda exposat des de la primera escena, provoca dins la pel·lícula dues curioses operacions. La primera té a veure amb el seu desenvolupament formal, ja que l'oblit de Dory provoca que les escenes estiguin com desconnectades les unes de les altres, i això provoca un curiós joc narratiu.
A nivell temàtic, demostra com, després d'Inside out, Pixar torna a endinsar-se en el cervell. Aquesta vegada ho fa d'una manera menys abstracta, per crear una faula sobre el retorn de la memòria. Dory busca la seva família biològica –els pares– sense adonar-se que els seus amics Nemo i Marlin probablement s'han convertit en la seva veritable família afectiva.
La condició de spin off li dóna un aire de repetició, de reformulació de coses a la recerca d'una rendibilitat més directa. Pixar, però, no cau en la trampa de Cars 2 o Monsters University, i recicla l'univers dels peixos cap a l'aquari per jugar amb un gran parc d'atraccions que fa que una part de la pel·lícula sigui com un videojoc de superació de proves que condueix cap a l'espectacularitat. Pixar posa la seva tècnica al servei d'un relat que no s'encalla i que, en lloc de ser una aventura iniciàtica com Nemo, vol ser una aventura de recuperació d'allò perdut i de recerca de la pròpia identitat. Pel camí, Dory es trobarà amb alguns personatges curiosos com un pop amb habilitat de camuflar-se, un tauró cec i una balena beluga amb poders telepàtics. No és el millor Pixar, però funciona.
