Cultura
Un geni infinit
El Museu Picasso reivindica en una exposició la potència creativa d'un artista que als 90 anys va crear la magistral sèrie ‘156 gravats'
El darrer Picasso fa “una pel·lícula de la seva vida” en un conjunt d'estampes molt eròtiques
Al Picasso nonagenari no li van fallar les forces per crear el seu testament artístic. Sabia que li quedava poc temps. I el neguitejava, perquè encara tenia moltes coses a dir. Un dels millors exemples d'aquesta potència creativa en el crepuscle del seu trajecte és la sèrie 156 gravats, que va gestar entre el 24 d'octubre del 1968 i el 25 de març del 1972 a Mougins, amb l'ajut dels germans impressors Aldo i Piero Crommelynck. Moriria just un any després.
En aquesta sèrie, que va editar la galeria parisenca Louise Leiris, Picasso va fer “una pel·lícula de la seva vida”, exclama Claustre Rafart, comissària de l'exposició que el Museu Picasso de Barcelona proposa per aquest estiu. Una mostra que fa lluir els 156 gravats –en realitat, 155, perquè en falta un– ordenats cronològicament. El conjunt, d'una genialitat desbordant, pertany a la col·lecció del museu del carrer Montcada, però no s'exposava des del 1980, quan hi va ingressar a través dels hereus de l'artista.
Picasso va abordar les estampes, directament sobre coure, com si es tractés d'una autobiografia. “Està farcit de citacions: invoca avantpassats, coetanis, a si mateix, el seu pare, les seves dones... Però també hi entrellaça referències a la seva obra, amb picades d'ullet a Les senyoretes d'Avinyó o a La Suite Vollard, i a la dels artistes que admirava, Rembrandt, Goya, Ingres, Delacroix, Manet, Velázquez i, de manera persistent, Degas. És, literalment, un remember”, precisa Rafart. La majoria de gravats són bigarrats, als antípodes de la seva pintura, que havia anat despullant, i proven l'increïble domini que tenia Picasso de les tècniques calcogràfiques: l'aiguafort, l'aiguatinta al sucre o la punta seca es combinen de manera magistral.
Degas, que físicament s'assemblava molt al pare de Picasso, apareix en fins a 38 gravats. El geni malagueny l'utilitza obsessivament com a voyeur. “En aquesta sèrie conflueixen molts temes, no hi ha contenció: Picasso ho ha d'escopir tot. Però un dels més importants és l'erotisme. L'home vellet que ha perdut la seva potència sexual necessita seguir fantasiejant. En els seus gravats finals, deixa anar una certa melangia, un lament a vegades esquitxat de comicitat per aquesta virilitat perduda.”
Dues propostes més
El Museu Picasso completa la seva oferta expositiva estiuenca amb dues mostres més de petit format. L'una s'erigeix en un homenatge a Jacqueline Roque, dona i musa de l'artista, en el 30è aniversari de la seva mort tot reivindicant la seva faceta de fotògrafa. S'ha fet una selecció de 13 fotografies fetes per ella i 11 imatges que documenten les seves visites a Barcelona entre el 13 de març de 1978 i el 22 de febrer de 1982.
L'altra mostra ressegueix amb fotografies de diversos autors –Marcos Chamudes, David Douglas Duncan, Roberto Otero i André Villers– el Picasso ceramista i és un tast del programa que al setembre es desplegarà en el marc del 47è congrés de l'Acadèmia Internacional de la Ceràmica.