Mayte Martín: “Això és tot cor, no hi ha cap”

Tempo rubato és un terme musical que fa referència a la lleugera acceleració o desacceleració del temps d'una peça musical per part d'un intèrpret. Tempo rubato –en italià, temps robat– és el títol del nou projecte de Mayte Martín (Barcelona, 1965), cantaora i artista lliure (“el flamenc és el meu origen, no el meu jou”, és el primer que es llegeix al seu web ) que aquesta nit l'estrenarà a l'escenari Estrella Damm Club Natació Banyoles del 13è festival (a)phònica (23 h, 15 i 18 euros), en la primera de tres jornades de concerts.

“El rubato, en el context de la música clàssica, m'agrada perquè canvia la norma i afavoreix la llibertat d'expressió”, diu Martín, que en aquest espectacle actua amb el quartet de cordes Qvixote, més la guitarra de Pau Figueres, el contrabaix de Ximo Clemente i les percussions d'Arnau Figueres. Però per a la cantant aquest temps robat té també altres sentits més metafòrics i personals: “Expressa també el fet que ha estat una història gestada molt lentament, gairebé sense intencions d'acabar sent res en concret: són cançons compostes per pura necessitat de compondre, al llarg de vint anys, en temps robat als meus altres projectes.” A mesura que anava creant aquestes cançons sense cap calendari predeterminat, les anava passant a Joan Albert Amargós perquè en fes els arranjaments. Tot va començar el 1996. “Només li vaig dir que no volia un so flamenc, que en tot cas ja li'n posaria jo i la mescla sortiria per si sola.”

I no acaben aquí les raons d'aquest temps robat: “En aquestes cançons explico històries d'amor i desamor, coses que m'han passat i que, de vegades, han robat temps a la meva vida i al curs natural de les coses. El resultat és el meu currículum amorós i emocional. Això no vol dir que no esperi que em passin més coses a partir d'ara, però sí que crec que d'alguna manera és el final d'una etapa i que els amors que vindran seran diferents.”

Mayte Martín ha decidit mostrar aquestes cançons tan personals i de cocció tan lenta en el moment en què va considerar que tenia “un projecte complet, digne de mostrar i compartir”, i vol fer-ne un disc que podria sortir a principi de l'any vinent. Tornarà a editar-lo amb micromecenatge o “finançament col·lectiu” com Cosas de dos (2013). “Vull que el disc sigui tant part de mi com de la gent.”

Per la seva autora, les cançons de Tempo rubato són “una cosa molt fàcil d'escoltar”. “Són balades en què no cal entendre res i estan a l'abast de tothom. Tenen densitat emocional, però no musical. Això és tot cor, no hi ha cap.”

Diu també que aquest és un espectacle “molt sobri, seriós i fins i tot tens”, però hi afegeix: “També faig comentaris per riure perquè vull que els altres vegin de mi les dues coses.” A Facebook fins i tot fa alguna ganyota: “Sóc tan intensa que jo mateixa no ho suportaria si no tingués també un costat més lúdic que ho relativitza tot.”