Venècia no fa aigües

Amb orgull, ho va dir: “Tinc 92 anys.” És clar que va reconèixer que “ni hi sent ni hi veu prou bé”, i també pot tenir problemes de memòria. De les lletres, però, se'n va recordar prou bé. També se les sabia el públic, que el va rebre dempeus, dempeus es va posar durant el recital i dempeus el va acomiadar. I és que Aznavour és una autèntica llegenda i per demostrar-ho no li van caldre gaires artificis. Una posada en escena més que sòbria, perquè el que compta és la seva presència, la seva trajectòria, la seva seducció. Un home que canta a l'amor en tots els seus registres. El desamor de Venecia sin ti, un clàssic que va cantar a les acaballes del concert; l'amor de fill a La mamma,
i l'amor que va demostrar tenir cap a la seva filla, Katia –una de les dues veus del cor–, amb la qual va interpretar el tema Je voyage. Aquest duet va ser una repetició del que va fer ara fa dos anys quan va actuar al Liceu.

També va cantar a l'amor cap a la ciutat on va néixer: Paris au mois d'août. Aznavour, que mai ha renunciat als seus orígens armenis, ha fet aquests dies moltes declaracions en relació amb els refugiats i la immigració. “Poso la meva segona residència a disposició dels refugiats. Solc
ser una persona que obre portes, no que les tanca.” I és que el seu concert dissabte a la nit als Jardins de Pedralbes de Barcelona havia estat precedit per una jornada en què la sortida del Regne Unit de la Unió Europea havia estat el tema del dia. Una marxa que molts atribueixen al descontentament de molts ciutadans per la qüestió de la immigració.
I, per casualitat o no, però ben segur que era tota una declaració de principis, la nit va començar amb Les emigrats.

Fill de l'època en què els grans temes d'èxit calia enregistrar-los en diversos idiomes –hi va haver un projecte estroncat per fer-ho en català–, Aznavour va cantar força èxits en castellà, com ¿Quién?, i va destacar la sort
de les adaptacions de Rafael de León. En anglès, i trencant la previsió del repertori, va cantar She, un dels seus èxits internacionals. Molta gent coneix la cançó per
la versió que en va fer Elvis Costello per a la banda sonora del film Notting hill. La cançó original va ser número u al Regne Unit després que passés per França sense cap mena d'alegria.

El recital també va tenir un moment swing amb la interpretació de Les plaisirs démodés, en què Aznavour va fer uns passos de ball com tot un dandi d'altres temps, com els que invoca la cançó des de la nostàlgia del present.

En el recorregut pels seus grans èxits, no hi podia faltar La bohème, un tema del 1965 que comença així: “Us parlo d'un temps que els menors de vint anys no han conegut...” Una lletra que es podria aplicar, no ja a la bohèmia, sinó a la seva trajectòria. Un intèrpret i compositor
a qui, quan va començar, segons va explicar des de l'escenari, li deien “que no sabia cantar” i
feia “composicions poc comercials”, que els joves actuals desconeixen, però que els del futur hauran de descobrir.