cultura

Humor i bufetades

L'actor Bud Spencer, mort dilluns als 86 anys, va ser un dels noms més coneguts del cinema popular italià dels anys setanta i vuitanta

El nom de Bud Spencer –l'actor italià mort dilluns als 86 anys– evoca una determinada concepció del cinema que ja no existeix. Un cinema popular vist en sales de barri i en programes dobles, en aquelles sessions contínues formades per “la bona” i “la dolenta”, en les quals s'entrava a la meitat de la projecció d'una pel·lícula, es veia la següent i es tornava a empalmar.

Còpies ratllades, olor de berenar, adolescents aprofitant-s'hi... probablement no fossin les condicions més adequades per gaudir del cinema, però sens dubte i malgrat tot van contribuir a forjar moltes cinefílies. Com també ho van fer les pel·lícules –menystingudes per la crítica pel seu humor tosc i poc sofisticat– protagonitzades per Bud Spencer i pel seu soci Terence Hill. Tots dos van formar en un grapat de pel·lícules una parella en la clàssica tradició del clown i l'august, que en el cinema ha donat tàndems com Laurel i Hardy o Abbot i Costello; Hill va dirigir i protagonitzar una adaptació de Lucky Luke, però ben mirat potser tots dos podrien haver portat a la pantalla dos altres personatges de Goscinny, Astèrix i Obèlix.

Nascut Carlo Pedersoli, aquest napolità va exercir diverses professions i va viure a diferents països abans de dedicar-se a la interpretació; entre altres coses, va ser campió italià de natació i va participar en tres Jocs Olímpics, els anys 1952, 1956 i 1960. La seva primera aparició al cinema va ser fent de guàrdia romà a Quo vadis? (1951), i el 1967 es va posar el nom artístic de Bud Spencer en honor de Spencer Tracy i la cervesa Budweiser, en la pel·lícula Tú perdonas... yo no, en la qual formaria parella per primer cop amb Terence Hill. Rodat a Almeria, aquest film s'inscrivia en el subgènere que va fer cèlebre la parella, l'spaghetti western, amb el qual van obtenir un èxit incontestable el 1971 amb Le llamaban Trinidad, que establiria la divisió de funcions que seria indissociable en ells: si Hill era hàbil i astut, Spencer era expert en els cops de puny i en l'ús de la força bruta.

Més endavant. Spencer –amb Hill o sense ell– s'especialitzaria en comèdies d'acció com ...Y si no, nos enfadamos (1974), Dos misioneros (1974), Dos super policías (1977), Par-impar (1978), Estoy con los hipopótamos (1979) o Quien tiene un amigo, tiene un tesoro (1981). Curiosament, una de les seves darreres interpretacions al cinema va ser a les ordres d'Ermanno Olmi, un dels directors italians de més prestigi autoral, a Cantando dietro i paraventi (2003).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

guardó

Gemma Lienas rep el Premi Cedro per la defensa dels drets d’autor

madrid
cinema

BCN Film Fest premia ‘El destino de Maya’

barcelona
Cultura

Mor Helen Vendler, crítica de gran influència

TEATRE

El Maldà canta Pau Riba i Malvido interpel·lant els joves

BARCELONA

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça Margarida Xirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona