Artistes molt tossuts

Any 1976. En plena crisi dels actors a Catalunya i amb una Rambla molt convulsa, els artistes van assumir el rol d'organitzadors d'aquell primer Festival Grec. L'amfiteatre Grec, construït per casualitat en plena reurbanització de la muntanya de Montjuïc per celebrar l'Exposició Universal del 1929, només havia sumat uns 160 muntatges en els seus primers 46 anys d'història. El sector exigia més feina després del tancament del Teatre Nacional de Barcelona (impulsat des del Ministeri de Cultura de l'època). És per això que l'Assemblea d'Actors i Directors va assumir la gestió en una votació. El primer Festival Grec sense Franco el van organitzar els mateixos actors, inspirant-se en la primera gestió privada d'un festival d'estiu (l'empresa Maria Lluïsa Oliveda va provar fortuna del 1973 al 1975, sense gaire sort). El model preveia combinar teatre, dansa i música. Fa uns dies, Carme Sansa (que actua en l'espectacle d'inauguració, Les bruixes de Salem, precisament) recordava que els actors multiplicaven funcions a taquilla, al bar i a l'escenari. Festivament. Va ser una acció pensada per reivindicar la seva precarietat que repetirien el 1977 (ja amb un cert desori intern).

Ningú s'esperava que aquella revolució artística implicaria el naixement del festival d'estiu de més trajectòria de Catalunya. A finals dels setanta tot era il·lusió, i per això coincideixen altres quaranta aniversaris, com el del Teatre Lliure i el de Temporada Alta. Avui al vespre, en la festa que cada any (en els cinc de direcció de Ramon Simó) es prepara la nit abans de l'1 de juliol, els convidats són l'Orquestra Plateria, que també celebra quaranta anys.

Una mica d'història. La construcció de l'amfiteatre Grec va venir motivada per la reurbanització de Montjuïc. Jean-Claude Nicolas Forestier va proposar que en aquella antiga pedrera s'hi pogués col·locar un amfiteatre, inspirat en el teatre Epidaure d'Atenes. Amb una particularitat ben diferent. En comptes de tenir el cel com a paisatge de fons de l'escena, hi tindria la pedrera.

Aquella temporada del 1976, que va venir motivada per l'impuls dels actors i directors, es va apostar per aquells textos prohibits durant la dictadura i amb amplis repartiments, per donar el màxim de feina a la professió, en hores baixes. Realment, el Grec va agafar volada quan l'Ajuntament va decidir donar-li suport. No passa fins al 1979 (el 1978 va ser un any en blanc) i encara, a contrarellotge: es va programar en només cinc setmanes! A partir dels vuitanta, el nombre d'espectacles creix (de 22 el 1979, a 53 el 1980). El mateix Ramon Simó (que en espera que es conegui nou director, s'acomiada a finals de mes) ha concentrat l'activitat al mes de juliol (tradicionalment, arrencava per Sant Joan) i no ha parat d'augmentar l'oferta aspirant al fet que hi hagi una proposta més àmplia per a un públic que ha de triar entre les propostes i que atrauen a nous segments d'espectadors. Enguany, hi ha fins a 141 espectacles.