Cultura

Cultura

Aballí, la matèria del temps

L'artista ressegueix tres dècades de creació en una exposició a la Fundació Miró que té l'objectiu de popularitzar-lo

El gran neguit de la seva obra és recollir la petjada que deixa el temps sobre les coses

L'artista Ignasi Aballí (Barcelona, 1958) deixa que sigui el temps el que faci les seves obres. Sovint, ell no hi intervé per a res. A Pols, 6 quadres (1994), la brutícia acumulada durant anys sobre unes teles verges que reposaven al seu estudi va fer aflorar una pintura d'una bellesa pura i inesperada. La pols ha estat un aliat al llarg de la seva trajectòria per pintar la petjada que el pas del temps grava sobre les coses.

Aballí és indiscutiblement un dels valors més consistents de l'art català actual, en concret del d'arrel conceptual. Però tot i el seu historial d'exposicions, aquí i allà –de pedigrí internacional no li'n manca–, no té encara un reconeixement popular, amb tota probabilitat per l'extrema gravetat de les seves obres. L'exposició que obre avui la Fundació Miró, Seqüència infinita (fins al 2 d'octubre), és una ocasió perfecte per trencar aquesta barrera i per educar el públic en un art que ens interpel·la silenciosament, sense efectismes, i que no es pot resoldre amb una mirada atabalada. L'obra d'Aballí, feta amb el temps, ens demana temps.

El treball curatorial, que han compartit el mateix artista i Martina Millà, la cap de programació i projectes de la Fundació Miró, s'endú el mèrit d'aquest desafiament, que no era gens fàcil, de mostrar un Aballí “diferent”, diu ras i curt la comissària. Millà parla de “desbordament” per descriure l'experiència de la visita d'aquesta exposició. Com un onatge, una obra et porta a la següent i aquesta et fa tornar a l'anterior. Hi ha un efecte de reverberació que conjunta totes les obres. N'hi ha 35, una quinzena de les quals creades expressament per a la mostra, que té una significació especial perquè du el segell del premi Joan Miró. La cinquena edició d'aquest guardó, que atorguen la Fundació Miró i l'Obra Social La Caixa, ha recaigut per primer cop en un artista del país.

Aquest Aballí “diferent” que predica Millà s'imposa tan bon punt s'entra a les sales –les noves, després de la reordenació d'espais del centre, un canvi radicalment positiu–. La videoinstal·lació multipantalla Temps com a inactivitat (2016) és fruit de l'interès creixent de l'artista per la imatge en moviment. La peça projecta set rellotges de sorra de diferents temps; n'hi ha de durada molt curta, un minut, i d'altres de més persistents, de fins a dues hores. El cas és que els fils de sorra que van caient semblen pràcticament estàtics, i només la mà que apareix a la pantalla per girar el rellotge quan s'ha esgotat ens fa adonar que el temps s'esmuny implacablement.

Aballí ens convida a “veure el temps”, res més que això, cosa que algú pensarà que és sinònim de perdre'l. Però és aquest “no fer” el gest més revolucionari que conté el seu treball, que ell entén com un espai de resistència a la hiperproductivitat de la societat actual. L'exposició, que fa un recorregut per tres dècades de la seva carrera, broda el manifest d'un creador que s'ha oposat a participar d'aquesta gran fàbrica de fer coses en la qual l'art també s'ha afegir amb una proliferació infinita d'imatges. Set pintures transparents (1995) és la negació de la imatge. Són quadres fets amb un gel translúcid, tímidament diferenciats per la direcció de les pinzellades.

L'artista reivindica la seva condició de pintor constantment, per molt que la seva pràctica estigui lluny de sucar un pinzell dins d'un pot de pintura. I reivindica la tradició per deixar clar que no ha fet cap salt al buit. Un dels seus segells distintius són les llistes, i a la mostra en presenta una de reveladora, amb prop de 400 noms de pintors cabdals –no necessàriament arxiconeguts– en la història de l'art. Pietro Cavallini, el primer que va posar la seva signatura en un quadre, obre aquest memorial, que va del segle XIII al XX.

Aballí pinta amb la matèria del temps. Amb la pols, que a vegades fa passar per un filtre per obtenir-ne les partícules més fines perquè una de les seves obsessions principals és penetrar en les lògiques d'allò imperceptible. El seu art es mou en el terreny de l'invisible per forçar la nostra mirada a veure més enllà, i de retruc a pensar d'una altra manera. A Set pintures iguals, set pintures semblants i set pintures diferents (1989) ens proposa gairebé un joc: les 21 teles són absolutament negres, però és qüestió d'apreciar-ne les subtileses que les distingeixen. De nou, cal dedicar-hi temps.

El negre és un color que identifiquem molt amb Aballí, però fins i tot en això l'exposició de la Miró també trenca motlles, o qui sap si idees errònies sobre la seva obra. De cop i volta descobrim un Aballí molt colorista en diversos projectes, per exemple en el de la sèrie de fotografies que mostren tota mena d'instruments per prendre mides de fenòmens impalpables: el gas, la humitat, les partícules de l'aire, la pressió atmosfèrica, les radiacions, el so, el temps, la velocitat del vent i la temperatura. Tot de coses que la nostra vista no pot reconèixer.

Tenim Aballí, i ell mateix s'hi té, per un artista molt racional que exerceix un control absolut del seu treball i que no es desvia ni un mil·límetre de les seves intencions. Però l'Aballí més lúdic, fins i tot amb sentit de l'humor, també es defensa en aquesta exposició. En el procés d'elaboració de la videoinstal·lació Temps com a inactivitat se li va trencar un dels rellotges de sorra. L'artista va convertir aquell accident en l'estímul per fer una nova obra. Sense ulleres i, per tant, amb la seva vista reduïda a la intempèrie, va reconstruir com va poder els trossets de vidre del rellotge. El resultat és, òbviament, del tot imperfecte.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un Macba en acció

barcelona

Obrint finestres

figueres

Música viva, però en línia

BARCELONA
Un tast de...
‘Escalada a l’Everest’, de George Mallory

Una llarga història

Blaumut obre a Strenes la gira acústica ‘0000’

girona
subhasta

Ventura Pons ven la seva col·lecció d’art

Música

Ethno Catalonia s’ajorna i ressitua alguns concerts

música

Bon Jovi publica un tema sobre George Floyd

cinema a la fresca

Sala Montjuïc programa ‘Joker’ i ‘Parásitos’