Una mala salut de ferro

El CCCB va ser l'escenari, dijous, d'un debat sobre el futur del llibre que va aplegar una bona colla de persones interessades a saber si això de la literatura, tal com l'entenem actualment, té els dies comptats. Que la irrupció del format digital ha suposat un sotrac en la creació literària és un fet poc qüestionable. I això a diferents nivells, tal com va analitzar la periodista i política italiana Luciana Castellina, que va parlar no només de la disgregació –ja definitiva– de l'autor davant d'un lector cada vegada “més actiu i intrusiu”, que assumeix el rol fins i tot de l'editor, retallant i enganxant els textos que pesca per la xarxa al seu gust, sinó dels perills de manipulació i domini capitalista que amaga la xarxa, que mai no és “neutre”. El resultat, en l'àmbit literari, és un text que no té res a veure amb el fixat en un paper en caràcters negres –i que no respon quan se li pregunta, com diu Sòcrates en el Fedre–, sinó que és “dinàmic i imprevisible”, més proper, en aquest sentit, a l'oralitat.

Tot això pel que fa la literatura digital, és a dir, a la digital born, a la qual el paper li és aliè. En aquest sac podem posar des dels blocs i –més sofisticades– plataformes, com la SIC (Escriptura industrial col·lectiva); MAS (un portal on es recullen les narracions col·lectives “per desinflar les faules dels poderosos”); En territori enemic, que aplega un mosaic de testimonis amb vocació de donar una altra versió de la història, o bé Love in the Air, on es recullen històries d'amor. “L'era digital ens duu a la dessacralització de l'escriptura i té un llenguatge propi i original, de manera que la llengua ja no és un mite”, va sentenciar Castellina. Amb tot plegat es produeix un fenomen molt curiós: al mateix temps que la llengua cau en la incertesa provocada per la globalització, alhora és més important que mai. Què fem, si no, tot el dia enganxats al mòbil enviant missatges per Whatsapp o bé piulant?

De la bubble poetry (nova llengua mirall de la multiplicitat de llengües que es malparlen) en saben poc els dos autors que van ser convidats a parlar com a mamuts –perdó– de l'escriptura. Imma Monsó i Sergi Pàmies. Tots dos reconeixen un abans i un després de la irrupció del digital en l'ofici. Monsó reconeix que de vegades ha trobat alguna perla entre els centenars de blocs literaris. Pàmies és més escèptic –”per què he de buscar en un bloc el que ja trobo en els llibres?”–, per bé que reconeix que ha d'escriure des d'un ordinador (en té dos) que no estigui connectat perquè sinó malament rai. Pàmies veu en la xarxa l'enemic de la soledat i, per tant, de la pràctica d'escriure. Monsó considera que aquesta curiositat voraç dels internautes està modificant la nostra manera de pensar i, de ben segur, de llegir, “la lectura lineal corre perill”. Pàmies veu en internet l'enemic número u a la lectura. “El llibre ha perdut el sex appeal i només una minoria sap el valor que té.” Amb tot, l'optimisme va tancar la sessió amb un “el món del llibre té una mala salut de ferro”, que Pàmies mateix es va encarregar de reblar amb un: “Estic esperant l'apocalipsi però sense nervis.”