cultura
Mireia Llinàs
Escriptora
“Els dilemes morals fan bones històries”
Mireia Llinàs (Barcelona, 1985) és graduada en cinema i audiovisuals i, entre altres feines, ha estat guionista de sèries com ara Ventdelplà i Kubala, Moreno i Manchón. Debuta en novel·la amb Els enemics silenciosos (Columna), protagonitzada per la detectiu Nora Prim, que pot viatjar en el temps, tot i que “se sent sola i desgraciada perquè veu el seu do com una maledicció”, afirma l'autora. Això afavoreix que investigui un cas de la Barcelona dels anys més foscos del franquisme, l'assassinat de Carmen Broto, el 1949. Llinàs li canvia el nom pel de Dolores Rey, però continua sent una prostituta que es relaciona amb les elits. Un thriller amb una protagonista complexa i potent, bon ritme i una documentació rigorosa.
Vostè és una apassionada del passat, del segle XX. Per què?
A casa meva sempre surt la història en totes les converses, de com l'actualitat és fruit del passat, que no hi ha res fortuït i que és important saber d'on venim per entendre el present. Per mi és fascinant.
D'on neix la idea de l'obra?
De la meva passió per la novel·la negra, el cine negre i els thrillers i la seva immensa capacitat de fer crítica social d'una manera subtil i intel·ligent i d'analitzar l'ànima humana. I, també, del meu desig per poder experimentar i conèixer temps passats i, en el viatge, arrossegar el lector.
Amb quins ingredients va crear la Nora Prim?
Estèticament volia fer un homenatge a la novel·la negra clàssica nord-americana, la que està en l'imaginari col·lectiu. El policia cínic, solitari i desencantat, fumador i alcohòlic. Els ambients decadents i les atmosferes carregades. La Nora Prim té aquests tics però no és un caprici, els detectius eren així perquè la societat ja no confiava en la justícia, les fronteres entre el bé i el mal eren difuses i l'Estat no només no protegia sinó que era corrupte. Uns temps semblants als d'ara.
La història de Carmen Broto estava en la gestació de l'obra?
Sí. Primer va arribar el personatge. Tenia clar que em volia centrar en la ferida oberta de la postguerra, i documentant-me, vaig trobar que es parlava molt de la misteriosa mort de Broto, mai aclarida. Vaig trobar la història fascinant, amb tots els ingredients per fer un thriller emocionant i parlar d'aquella època i els seus personatges.
Això de poder viatjar al passat és un desig seu?
Totalment. És una premissa atractiva, narrativament. Què faríem si poguéssim viatjar al passat? Què canviaríem de la història? Els dilemes morals fan bones històries.
Li agradaria adaptar la novel·la en sèrie de televisió?
He fet servir els recursos que conec com a guionista, he estructurat la novel·la, he treballat el suspens, he dosificat la informació, he acabat els capítols amb la tensió alta… Però volia escriure una novel·la, deixar-me dur per les descripcions, els estats d'ànims, les metàfores.
Així doncs, guions o novel·les?
La novel·la és més lliure, no tens límit d'extensió ni de producció. És una feina solitària, però la recompensa del lector no té preu. La limitació dels guions és un repte engrescador: no pots escriure el que pensa el personatge perquè ningú ho veurà, has de traduir-ho tot en accions... Em quedo amb tots dos!
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.