Els tresors de Sixena

Isabel d'Urgell no tenia vocació de monja, però el seu pare, el comte Pere II d'Urgell, s'hi va entossudir. Això sí, quan la va col·locar al monestir de Sixena, li va fer un regal espaterrant: un portapau d'or i esmalt. Aquesta peça seria la número 98 de la llista de béns reclamats per Aragó o, millor dit encara, la peça estel·lar de tot el fons, si no fos perquè va desaparèixer misteriosament el 1991 del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Algú se la va endur (no feia més d'un pam d'alçada) aprofitant el caos que hi havia en aquell moment al museu de Montjuïc, que estava en obres i treballava en precaris barracons. Un fosc robatori que no s'ha esclarit mai. Sixena és un cas ple d'ombres allargassades.

Però ni així s'ha estalviat la malmonjada Isabel d'Urgell, germana de Jaume II el Dissortat, el perdedor del Compromís de Casp, passar en un segon pla del litigi per l'art provinent del monestir. La seva caixa sepulcral és, en absència del portapau, l'obra més valuosa del conjunt que la justícia ha dictaminat que Catalunya ha de lliurar dilluns a les autoritats aragoneses. La seva i les de dues religioses més, Beatriu Cornel i Francisquina d'Erill, cognoms il·lustres d'una exultant noblesa catalanoaragonesa que sempre va tenir el cenobi de Sixena per un dels seus llocs mítics.

Aquestes tres imponents tombes del segle XIV estan integrades en l'exposició permanent del Museu de Lleida, on aquests dies hi ha un gran desconcert pel que pot succeir a partir del 25 de juliol. La Generalitat no pensa entregar aquest dia, la data límit fixada pel jutjat de primera instància d'Osca, cap de les 44 obres que custodia el museu lleidatà, una posició molt més radical que la que ha decidit tenir amb les 53 obres que es conserven al MNAC. El consell executiu autoritzarà dimarts el trasllat immediat d'aquesta part del fons que el museu de capçalera de l'art català té guardat als magatzems.

Les relíquies de Lleida queden de moment blindades. A Aragó, molt nerviosos, estan fent pressió perquè la jutgessa ordeni comissar-les a la força, una acció per a la qual el darrer vistiplau l'ha de donar el Ministeri de l'Interior. “Estem en un moment de rauxa i pot passar qualsevol cosa, però ara mateix som incapaços d'imaginar-nos la policia judicial entrant al museu. No s'ho imagina ningú, perquè no hi ha cap precedent en un altre museu. La situació és, si més no, estranya, però estem prou tranquils”, precisa el director del Museu de Lleida, Josep Giralt, que, això sí, espera que en les pròximes hores el Departament de Cultura els doni “unes instruccions bàsiques”. “Necessitem un protocol per saber com hem d'actuar, tots hem de tenir clar què hem de fer”, conclou.

Una cosa és no perdre la calma i l'altra, no ser conscient del que s'hi juga el museu de la capital del Segrià. L'informe que va redactar fa uns dies la Junta de Museus per desaprovar el trasllat és taxatiu: s'ho juga tot. Ser o no ser. “El Museu de Lleida explica la història comuna d'un territori de frontera. Cada obra està al servei d'aquest discurs. Si marxen les peces, si ens trenquen el museu, enlloc es traçarà el relat d'aquests vincles polítics, culturals i econòmics; enlloc”, lamenta el conservador Alberto Velasco, que adverteix: “Les obres són insubstituïbles. De res ens serviria canviar-les per unes altres.” Velasco lamenta l'actitud adversa del govern aragonès sempre que s'ha intentat trobar camins de confluència. Per exemple, quan fa anys es va intentar crear un museu sobre la Franja a Fraga. “Aquí hi estàvem disposats; allà, de cap de les maneres.”

Al Museu de Lleida hi ha el bo i millor de la col·lecció de Sixena, amb molta diferència respecte al MNAC. Exposades al públic, hi ha set joies: les tres caixes sepulcrals i quatre fragments del retaule de Santa Anna (segle XVI), de l'escultor francès Gabriel Joly. Són uns relleus d'alabastre que van sobreviure a l'incendi del 1936, però, tot i que els signes del foc són evidents, encara conserven parts translúcides.

Aquest ha estat un dels arguments que ha esgrimit la part demandant: que el gros principal del patrimoni originari del monestir està a les fosques dels magatzems. “És un raonament absurd perquè tots els museus exposen una petitíssima part dels seus fons”, exclama Velasco, al mateix temps que recorda que en aquesta hipotètica foscor de la reserva es fa molta feina de formigueta per a la investigació i la restauració de les obres. El llegat de Sixena està permanentment en moviment. Actualment, per exemple, s'està treballant sobre el retaule de la Immaculada (segle XVI). El procés està donant uns resultats impressionants, ja que els especialistes han rescatat la policromia original que estava oculta sota uns repel·lents repintats fets posteriorment.

És clar que en el cas d'aquest retaule no hi ha perill (de moment) que hagi d'abandonar Catalunya. Com tampoc n'hi ha per a l'espectacular trona de la priora que presidia el cor, un regal que van fer les monges al bisbe a principi del segle XX. Perquè aquesta és l'altra particularitat del serial de Sixena: que no totes les obres estan afectades per la sentència judicial. Només ho estan les que la Generalitat i el MNAC van comprar els anys vuitanta i noranta a les últimes representants de la comunitat de monges de l'orde de Sant Joan de Jerusalem quan van deixar el monestir per establir-se a Valldoreix. Segons la jutgessa, aquestes adquisicions es van fer de manera il·legal.

Això genera situacions tan rocambolesques com la del gegantí retaule de la Pietat (segle XVI), del qual només figuren en la llista de béns a retornar dues parts, la cresteria de remat i la predel·la, mentre que la resta de compartiments (sis) n'han quedat fora. En el cas de les caixes sepulcrals, les mènsules tampoc hauran de sortir del museu. El món al revés. El ja per si mateix disgregat patrimoni de Sixena durant un llarg segle de vaivens múltiples es troba ara davant un nou desafiament que li impossibilita mantenir-se unit. Ombres allargassades i paradoxes, un munt de paradoxes del cas Sixena.

El remat superior i la predel·la del retaule de la Pietat reposen (encara) a les reserves del Museu de Lleida al costat de la resta d'obres que Aragó espera rebre el 25 de juliol, i que no rebrà llevat que les requisi un cos policial. El material és divers. Una desena de fragments escultòrics d'alabastre de Gabriel Joly, aquests sí molt castigats per les flames, fins al punt que la pedra ha degenerat en guix. Quatre tauletes petites d'un retaule del segle XVIII pendent d'estudiar. O un nombrós conjunt, de qualitat desigual, de pintures barroques dels segles XVII i XVIII.

A Lleida no estan preocupats només per la ferida de mort que suposaria per al seu museu perdre aquests béns, sinó també per les condicions en què s'exposaran en la seva nova destinació. “El més terrible de tot plegat és que la jutgessa no ha tingut presents en cap moment els criteris de conservació preventiva i de seguretat al monestir de Sixena, que segueix sense estar preparat per acollir les obres”, exclamen els responsables del museu català. Ni tampoc, reblen, com els pot afectar un enèsim trasllat que tampoc està clar que sigui el definitiu. Sense entrar en més detalls, les relíquies van ser evacuades del monestir el 1936 i es van refugiar a Lleida; el 1938 se'n van anar a Saragossa; el 1940 de nou van tornar a Lleida; el 1948, un altre cop a Sixena; als anys setanta es reparteixen entre Lleida i Barcelona, on s'han quedat fins ara. La sentència que s'ha d'executar dilluns fixa una devolució provisional de les obres en espera que altres instàncies judicials (primer l'Audiència Provincial d'Osca i, si cal, el Tribunal Suprem) es pronunciïn de manera ferma.

Al Museu de Lleida els espera un estiu mogut, i mai millor dit.