Un poble que espera

Són les quatre de la tarda, fa xafogor i pels carrers de Vilanova de Sixena no hi corre ni una ànima. És un poble petit, no hi viuen ni 500 habitants. La gent –homes, perquè de dones no n'hi trobem– es reuneixen als bars per fer petar la xerrada. D'entrada els incomoda que una periodista catalana els pregunti pels béns del monestir. Se'ls nota desconfiats. Però s'hi acaben avenint, es van animant i responen educadament, amb infinitament més respecte que els polítics que els representen. “Que què volem? Doncs que tot el que va sortir d'aquí torni”, etziba un dels homes asseguts en rotllana en una taula del restaurant La Bodega, situat en un xamfrà de la plaça de l'Església. Ell, com molts d'altres, té històries per explicar sobre el periple de les obres. Històries “de terror”, assegura. I alguna anècdota curiosa. “Vaig treballar de paleta durant sis anys al monestir amb el pare de l'actual alcalde [Ildefonso Salillas, del Partit Aragonès]. Un dia, picant una paret, vam trobar un cofre amagat que pesava com un mort! No el vam obrir, no sabem si hi havia joies o monedes. El vam enviar a Barbastre, i encara hi deu ser. Mai ens han dit què hi havia.” El riure se li congela de cop quan li ve al cap un altre record. El del bisbe de Lleida “vestit de paisà [sic] carregant camions sencers d'obres del monestir”: “No furgonetes, et dic que eren camions!” “Si això no és un espoli, què és?”, rebla.

La gent del poble està molt enfadada amb els catalans, però d'una manera abstracta. “Mira, jo tinc una filla que fa vint anys que viu a Barcelona. És psicòloga. Aquí tots tenim algú a Catalunya”, explica el més granadet de la taula per evidenciar que les relacions amb “l'altre cantó” són constants, més i tot que amb Aragó endins. “Els catalans van cremar el monestir i després el van saquejar”, engalta un que fins ara no havia dit ni piu. “Eren catalans? No, home, no, eren anarquistes i punt”, intenta posar seny el del seu costat. Això mateix és el que llegeixen els visitants del monestir només arribar-hi. Els senyals són tronats, però ho diuen ben clar: la imatge “sedent i negra” d'origen romànic que hi havia hagut fins a la Guerra Civil va ser “utilitzada per les milícies catalanes [algú ha ratllat amb alguna cosa punxant la paraula catalanes] per encendre una estufa.” A Vilanova de Sixena, el foc ha marcat moltes de les seves desgràcies. També la del seu fill més il·lustre, el metge i teòleg Miguel Servet, l'erudit que va descobrir la circulació de la sang al segle XVI. Servet va morir a la foguera als 42 anys acusat d'heretge. La seva casa natal es pot visitar els caps de setmana.

El monestir està a uns 500 metres, a l'altre cantó de la carretera. Va ser fundat per la reina Doña Sancha, esposa d'Alfons II d'Aragó, el 1183, i fins al segle XIV va tenir el seu període més esplendorós, mimat com cap altre per la noblesa catalanoaragonesa. La primera estampa és poc il·lusionadora. El recinte, immens, està pràcticament tot encerclat per murs que en alguns trams deuen superar els tres metres d'altura. En alguns sectors s'entreveu fins i tot una altra tàpia interior. Impossible distingir el conjunt d'edificacions que hi ha a dins. L'únic que ha pogut preservar dels seus orígens és l'església, el claustre i el palau prioral. És, en definitiva, una finca inexpugnable que la comunitat de monges de clausura que actualment hi resideix, la congregació de las Hermanas de Belén, de la Asunción de la Virgen y Hijas de San Bruno, no deixa visitar excepte els dissabtes entre dos quarts d'una i les quatre de la tarda, un horari que sembla pensat expressament per repel·lir el públic.

És dimecres i una religiosa ens atén al telèfon que hi ha en una cabina de l'entrada. “No és possible entrar aquí.” Una altra monja que just en aquell moment ha sortit a llençar la brossa ens troba la solució, no abans sense dir-nos que ella, que ha viscut molts anys a l'Argentina, no té ni la més mínima idea que allà hi vulguin fer un museu ni que hagin de venir unes obres d'art. “A les cinc fan missa.” Hi entrarem, amb una advertència: prohibit per fotos. Les germanes, totes molt joves i de procedències diverses, vigilen els passos dels assistents a la cerimònia que consideren sospitosos, amb l'ajuda d'algunes feligreses.

Al poble aquesta actitud no agrada. “El govern d'Aragó els exigeix que obrin més hores i més dies de la setmana, però no hi ha manera”, es queixa una noia que camina ràpid per anar a treballar. Se suposa que, quan arribin les peces de Catalunya, l'horari de visites s'ampliarà, però ara com ara la situació és aquesta.

El cas és que a Vilanova de Sixena ningú confia que arribin. Demà, dilluns, 25 de juliol, és el termini que va marcar la jutgessa d'Osca per a la devolució. “Ni ens les portaran aquest dilluns ni el que ve ni el de més enllà. És trist però és així, i si ara l'ambient està calent, no t'ho imagines com ho estarà d'aquí a uns dies.” “Fins que no ho vegi no m'ho creuré.” “L'únic que vindrà aquí són quatre coberts. Els objectes de valor no els veurem ni en somnis.” No va desencaminat qui ho diu: de moment, l'únic que la Generalitat s'ha compromès a retornar és el lot de 53 peces que té el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) als magatzems, conegudes com “la quincalla” dels béns de Sixena. El poble només confia en la força policial: “Que requisin les obres i s'haurà acabat tant marejar la perdiu. No ho van fer pels papers de Salamanca? Doncs ara que ho facin pel nostre art.”

A prop del poliesportiu Juan Luis Opi –anomenat així en record del regidor d'Esports que va morir el 2010, als 44 anys, d'accident de cotxe–, la mestressa del bar fantasieja amb la rebuda de les relíquies. “Tant temps sentint-ne a parlar, tant temps resignats veient les obres en fotografies..., per nosaltres, per tot el poble, és un moment molt especial. No et trobaràs ningú aquí que no ho estigui esperant. Si vénen, Vilanova de Sixena farà un salt. Vindran visitants d'arreu, els negocis funcionaran millor... Tots hi sortirem guanyant.” No és la primera que admet que només ha vist les obres en fotografies. El Museu de Lleida, on hi ha les altres 44 obres disputades, està situat a
menys d'una hora.

Horari restringit a part, l'aspecte actual del complex –que va ser declarat Monumento Nacional el 1923– no sembla preparat per rebre masses de gent a curt termini. La presència d'una camioneta delata l'operari que està treballant a corre-cuita per enllestir l'espai museístic. El govern aragonès, que històricament s'ha desentès de la seva conservació, va aprovar fa poc una partida pressupostària amb caràcter d'urgència per a la restauració de la sala capitular, on volen reintegrar les pintures murals que hi ha al MNAC. La justícia encara no ha dit l'última paraula sobre el trasllat d'aquesta decoració on es fusionen l'art romànic i el bizantí, però a Aragó ja es van preparant. Avui tot són presses, però fins als anys noranta s'havia cobert la sala capitular que les flames havien destrossat mig segle abans. Els objectes s'exposaran als antics dormitoris, on sembla que fins i tot ja hi ha les vitrines col·locades per exposar-los. A tocar del cenobi passa el riu Alcanadre i un parell de séquies que humitegen amb malícia les seves pedres.

Aquí i allà, amb l'ai al cor.