Llum, amor i apoteosis rítmiques

“Tu i jo tenim el que es necessita per eradicar la por, la ignorància, la brutalitat i la crueltat en aquest món. Tu i jo som llum i amor, i amb això es fan miracles i benediccions. Jo toco música per elevar, transformar i il·lusionar. Tots som divins i divines, som dignes de l'amor de Déu i podem fer l'impossible. Hi ha molta foscor en aquest món ara, i abans de marxar a l'altre costat, amb Jimi Hendrix, Bob Marley i Paco de Lucía, jo vull veure la pau en aquest món.” Així parlava Carlos Santana, dissabte al Festival de Cap Roig, mentre sonaven les notes interestel·lars d'A love supreme de John Coltrane, que la banda havia fusionat amb un clàssic de la primera època de Santana, Evil ways.

L'espiritualitat i les connexions hippies de l'antic Devadip Carlos Santana es van respirar durant tot el concert, ja des de l'obertura amb Soul sacrifice, un altre apoteosi rítmica del seu primer disc, del 1969, el mateix any en què Santana va triomfar a Woodstock, com ho testimoniaven les imatges en vídeo del mític festival. Santana, que acaba de fer 69 anys, ha recuperat els músics de la seva primera banda per gravar Santana IV, un disc que segueix la seqüència numèrica i l'esperit dels seus primers
i brillants discos –Santana III
va aparèixer el 1971, després d'Abraxas–, però en aquesta gira europea l'acompanya la seva banda més recent, amb la seva dona, Cindy Blackman, a la bateria, el baixista Benny Rietveld (Miles Davis), dos percussionistes, un baixista, els cantants Andy Vargas i Ray Greene, també al trombó, i el guitarrista rítmic Tommy Anthony, que en el moment de les presentacions va sorprendre amb una brillant versió de Roxanne, de The Police.

De Santana IV només van sonar, al començament, dos temes fidels en estil i temàtica al Santana de sempre: Love makes the world go round i Freedom in your mind. Les 2 hores i 20 de concert van ser una imparable tempesta rítmica de rock llatí i mestís, amb poques treves, com ara la delicada i eterna Samba pa ti. Però després la nit es va tornar a accelerar amb el Corazón espinado que li va cedir Maná –amb llargs solos de Rietveld (fragment d'Imagine inclòs) i Blackman–, el ritual africà de Jingo i un Sácalo que va precedir la conscienciació universal de Right on del What's going on de Marvin Gaye encadenat al més recent Umi says del rapper Mos Def. El concert es va tancar amb les imprescindibles Black magic woman / Gypsy queen i Oye cómo va, en la mateixa successió que a Abraxas, amb el públic de peu i ja completament entregat a aquest guitarrista enorme, que continua tenint una digitació, un estil i una presència escènica imponents i que tant pot citar amb les sis cordes el Concierto de Aranjuez com Granada o el Paint it black dels Stones al mig dels llargs desenvolupaments dels seus propis temes.

Per als bisos van quedar un dels seus últims èxits, Smooth, i una nova declaració de principis: Love, peace and happiness. En una nit en què no va faltar res
–la celebració d'un aniversari d'un membre de l'equip de gira; un pobre nen convidat a pujar a l'escenari, gens convençut, a tocar les maraques– va destacar sobretot la vigència i la força d'un músic immortal que té molt a dir abans de marxar a l'altre costat.