Elogi de la còpia

Me n'havien parlat tan bé, com a conjunt i en les interpretacions, que no em vaig poder resistir a l'exercici fascinant de tornar a veure Queen, ni que fos en una còpia clonada a la Porta Ferrada. Quatre nois argentins, Pablo Padín (en el paper de Freddie Mercury), Francisco Calgaro (Brian May), Matías Albornoz (Roger Taylor) i Ezequiel Tibaldo (John Deacon) s'agrupen fa dècades sota el nom de God Save the Queen. La formació ha estat reconeguda per la revista Rolling Stone com la millor banda de tribut del món. I la veritat és que, salvades tota mena de sensacions contradictòries, el concert va ser rodó, amb una exhibició de Padín, que va evitar dos breaks i va superar els problemes d'afonia al llarg de dues hores d'actuació. Ple a vessar, el seu gran repertori va fer que el públic s'ho passés francament bé.

Jo, malgrat ser supersticiós de mena i veure les clonacions amb poc respecte, els he de confessar que també... El motiu de la cita va ser els trenta anys del cèlebre concert del 1986 a Wembley, quan el popular grup britànic estava de gira a propòsit del seu disc A King of Magic. Amb decisions sàvies com no forçar els decibels, els God Save the Queen potser va perdre el so tronador dels Queen originals, però la vetllada va resultar més agradable. Els argentins van calcar els temes de l'històric concert, des d'One Vision fins al perceptiu We Are the Champions, sense oblidar l'homenatge final a la reina amb un God Save the Queen, que el públic de sant Feliu va saludar dret. Enmig ens vam trobar Under Pressure, Another One Bites the Dust, Bohemian Rhapsody, Crazy Little Thing Called Love, Radio Ga Ga i Friends Will Be Friends, sense oblidar els solos de guitarra, que Padín va presentar com de Brian May, potser oblidant-se que era en realitat el seu company Calgaro. En fi, només el país dels psicòlegs es pot permetre aquests canvis de personalitat. Entenc la recreació calcada, la teatralització, la caracterització convincents i fins i tot les disfresses –que ens situaven anacrònicament als anys vuitanta–, però cal presentar-se com qui un no és?

Impostura o homenatge? Encara m'ho estic preguntant. El que sí els puc assegurar és que Freddie Mercury s'hauria divertit amb un xou tan esquizofrènic. Jo repetiria l'experiència? Sí.