Les obres ja són fora
El trasllat al monestir de Sixena dels 53 béns que custodiava el MNAC es va fer ahir amb celeritat i discreció des d'una nau de Sant Cugat
El govern acorda blindar les altres 44 peces reclamades que estan al Museu de Lleida
Les 53 obres procedents del monestir de Sixena que des de feia 40 anys formaven part de la col·lecció del MNAC ja no són a Catalunya. Ahir, a les cinc de la tarda, van arribar a Aragó.
El trasllat s'ha fet de manera ràpida i discreta, sense previ avís, dissimulant fins al darrer moment per impedir un rebombori mediàtic a la capital catalana. Els béns van marxar del país al migdia, tan bon punt es va acabar la reunió del consell executiu, que va avalar la sortida aprovada pel conseller de Cultura, Santi Vila.
El complex litigi entre les dues comunitats veïnes per l'art sacre va viure ahir, doncs, un capítol inèdit: per primer cop des que es va encetar el conflicte, fa vint anys, la Generalitat s'avé a retornar una part de les peces en disputa. S'ha obert la caixa de pandora? Ahir a Aragó ja amenaçaven amb impulsar altres plets per no deixar “ni una sola obra d'art de la Franja a Catalunya”.
El MNAC va estar preparant el trasllat al llarg del dilluns, el dia que Aragó esperava rebre el conjunt de 97 obres (les altres 44 continuen, per ara, al Museu de Lleida, però la possibilitat d'una intervenció policial per requisar-les és real). Dilluns era la data límit de la devolució imposada pel jutjat de primera instància d'Osca.
Un cop els tècnics del museu van haver embalat els objectes, l'empresa de mudances Feltrero es va fer càrrec de la seva custòdia a l'espera de rebre el permís oficial que autoritzés el viatge. El lot de peces ja no va dormir dilluns al MNAC, sinó en un dels magatzems que aquesta empresa té a Sant Cugat del Vallès. Es va triar aquest “lloc segur” per sortejar la possible presència de mitjans de comunicació fent guàrdia a les portes del museu de Montjuïc.
La idea era maniobrar amb celeritat i desapercebudament, com així ha estat. S'ha fet tot en secret per evitar que es difongués la imatge de la derrota, és a dir, la de les obres sortint del Palau Nacional. Els detalls de la mudança els coneixien poques persones.
La força de la imatge
El transportista no va viatjar sol, és clar. L'acompanyava un vehicle amb un tècnic de la direcció general de Patrimoni i dues restauradores del MNAC, una de l'àrea de paper i l'altra de pintura. Ells són els que van dipositar les obres al monestir de Sixena, on els van rebre les autoritats aragoneses, gent del poble i una munió de periodistes. Allà sí que ha convingut propagar la imatge de l'arribada del camió carregat amb les obres. Polítics i advocats aragonesos se'n van ben felicitar, alguns amb un to burlesc que reverberarà durant temps.
En la reunió del consell executiu d'ahir al matí, es va donar llicència a la marxa dels béns que atresora el MNAC perquè, segons s'ha insistit darrerament, no tenen un nivell de protecció patrimonial massa elevat i, en conseqüència, han quedat desemparats per la llei catalana, l'escut, entén el govern, per contrarestar la llei espanyola. La portaveu, Neus Munté, va recordar que els objectes es guardaven als magatzems del museu i que mai s'han exposat “pel seu escàs valor artístic”.
Tot el contrari del que succeeix amb les obres del Museu de Lleida. El govern es va mostrar ahir inflexible amb aquest important fons. No autoritza el lliurament perquè “no han finalitzat els procediments legalment requerits per la nostra normativa de patrimoni cultural. Per ordenar el trasllat, abans s'han de complir uns requisits, com la descatalogació de les obres”, i aquests passos encara no s'han fet. Munté no va pronunciar la paraula desobediència, però sí que va emfasitzar que, per al cas de Lleida, “es complirà” fil per randa la legislació pròpia. I amb aquestes està el Departament de Cultura, que ja ha sol·licitat al d'Economia que procedeixi a la imprescindible desclassificació dels béns. La pilota ara és a una altra teulada. Una estratègia per guanyar temps? Està per veure com acabarà tot.
Aragó crida la policia
El serial Sixena està vivint uns dies d'infart. Dilluns, Aragó ho tenia tot a punt per rebre les relíquies. Per primer cop va obrir les portes de l'espai museístic que ha habilitat al monestir, en els antics dormitoris, per contradir els que des de Catalunya asseguren que el monument no està preparat per exhibir les obres.
Però dilluns no va arribar res, i els nervis es van exaltar. Ahir mateix, el govern aragonès i l'Ajuntament de Vilanova de Sixena van sol·licitar a la jutgessa que enviï la policia a Catalunya a confiscar les obres. “S'ha d'arribar fins a les últimes conseqüències”, clamava el president aragonès, Javier Lambán, mentre la seva consellera de Cultura, Mayte Pérez, donava per morta la via de la negociació política. La pressió és desbordant, però amb el seu homòleg català parlen cada dia.
Catalunya s'indigna amb la paradoxa que representa haver de complir una sentència que no és definitiva, ja que mana el retorn provisional de les peces a Aragó mentre altres instàncies judicials (Audiència Provincial primer i, si cal després, el Tribunal Suprem) atenen els recursos interposats per la Generalitat. Però el cert és que, provisionalment o no, 53 de les 97 obres ja no són a Catalunya. Han marxat d'amagat. A Lleida, molt mobilitzats amb el seu patrimoni, si entra la policia a endur-se les obres faran tot el soroll que puguin i més.
La jutgessa no tardarà a respondre al desacatament. És possible que, previ pagament d'una sanció, encara concedeixi un parell de setmanes de marge. En tot cas, l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, ja té un pla pensat per si vénen les forces de seguretat: es plantarà a la porta del museu i intentarà convèncer els agents amb documentació a la mà que la justícia encara no ha dit l'última paraula sobre la propietat de les peces en discòrdia.
Casulles, plats trencats, culleres... un fons d'interès molt relatiu
Casulles, capes pluvials, mantons, plats de ceràmica trencats, culleres, forquilles... El llegat d'obres que el MNAC va lliurar ahir a Sixena té, sens dubte, un interès artístic molt relatiu, per bé que també hi ha alguna peça de més consistència: la porta de fusta policromada del segle XIII del palau prioral, algunes restes de pintura al fresc aparentment en molt mal estat, una urna funerària mutilada del segle XIV, la part superior d'una creu de terme del segle XV i alguns documents històrics. Alhora, hi ha objectes ben curiosos, com un reliquiari amb el crani de Santa Constanza.
El MNAC ha tingut totes aquestes obres a la reserva des del mateix moment que les va ingressar, als anys setanta. Mai s'ha ni plantejat exposar-les. Ni tampoc les ha volgut ensenyar mai a ningú, desatenent incomprensiblement les múltiples peticions que ha rebut (entre d'altres, la d'aquest diari). El fons va ser comprat a les monges del monestir en diferents operacions als anys vuitanta i noranta. En els tractes també hi va entrar el lot de 44 obres que es van desar al Museu de Lleida. Aquí sí que hi ha teca: tres caixes sepulcrals del segle XIV, diversos retaules, pintures barroques... Catalunya va pagar 300.000 euros per aquest conjunt.
El Museu de Lleida no es rendeix
Dilluns, com ahir, va ser un dia embogit. El conseller de Cultura va enviar l'enèsima carta a la jutgessa en la qual li insistia que la devolució dels béns que conserva el MNAC era immediata, com així ha estat, però que el cas de Lleida és diferent i, de moment, no pot seguir el mateix camí, el del retorn. In extremis, Vila va tornar a intentar fer-li entendre a la titular del jutjat d'Osca que la legislació catalana li impedeix disgregar la col·lecció del museu de la capital del Segrià. Súpliques en va. Davant d'aquest panorama tan negatiu, s'ha posat en marxa una altra actuació judicial paral·lela: el consorci de l'equipament lleidatà acaba de presentar una demanda contra l'orde de monges santjoanistes de Sixena que els va vendre les obres, uns tractes que la jutgessa estima que es van fer de manera irregular i que, per tant, són nuls. L'organisme rector del museu, integrat per la Generalitat, la Diputació de Lleida, la Paeria, el Consell Comarcal del Segrià i el bisbat de Lleida entén que se l'ha de compensar per totes les despeses que li ha suposat mantenir aquestes obres durant tants anys i que, fins que això no succeeixi, té potestat per retenir les obres, tal i com recull el dret civil català. Un mecanisme més per guanyar temps, ja que només queda una representant viva de la congregació de religioses i és bastant improbable que pugui afrontar aquesta indemnització.