Literatura
Per llegir i jeure
Un recull d'articles periodístics, assajos filosòfics, poemaris i clàssics literaris que fan un elogi de la mandra i conviden el lector a gaudir dels plaers més senzills
“Beveu vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res”, és el comiat de Pairolí
Segurament
els poetes són els que senten
la bellesa del món amb més intensitat
Veure passar els núvols, jeure sota un arbre, remullar els peus en un rierol o fer conversa amb un desconegut..., escenes d'oci que per l'escriptor escocès R.L. Stevenson, autor d'algunes de les novel·les més cèlebres del segle XIX, no tenien res a veure amb la mandra o la peresa. Emmalaltit des de jove, i en conseqüència, més conscient de la fragilitat de la vida, Stevenson va publicar a la premsa En defensa dels ociosos , en contra del que manava el progrés i la industrialització de l'època. Rellegit ara, més d'un segle després, l'article de Stevenson resulta plenament vigent, no només per les presses actuals sinó també per moviments com l'slow life o la filosofia zen. “Estar extremament enfeinassat, sigui al col·legi, a la universitat, al camp o al mercat, és símptoma d'una vitalitat deficient.I una propensió a l'ociositat és senyal d'una apetència diversiforme i d'un fort sentit de la identitat personal”, escriu l'escocès, que defensa que la felicitat d'aquests moments és més duradora que la del coneixement.
L'estiu, un punt i a part vital, propicia el fet d'aturar-se i donar-se temps per respirar tal com proposa Stevenson. L'autor de L'illa del tresor (1883) no és l'únic. Aquesta tria inclou assaig filosòfic, dietaris, reculls periodístics, poemaris, textos que elogien el badar com a preludi vitalista; un cant al carpe diem. L'escrit de comiat de Miquel Pairolí pren els dos mots d'Horaci: “Carpe diem, amics, companys, beveu vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.” A tres dels seus millors llibres, els dietaris Paisatge amb flames (1990), L'enigma (1999) i Octubre (2010), recollits a La vida a la menuda, Pairolí hi fa present la terra, el clima, l'hort familiar i, tal com escriu la periodista Eva Vàzquez, “no exerceix pas de pagès misantrop, sinó més aviat de contemplatiu voluptuós i culte, interessat tant en les qualitats d'una sopa de peix com en les variacions melòdiques d'una simfonia, o un quadre de Miró o una relectura de Dant”.
“No conversa, silenci. No lectura, letargia, ni un moviment, ni un pensament!” És la prescripció mèdica que segueix Eugeni d'Ors des de la perspectiva d'una gandula al balneari i reflecteix a La lliçó de tedi en el parc (1918). L'escriptor Vicenç Pagès Jordà destaca que el text es manté “ric i fresc” al llarg dels anys i que en les glosses de Xènius “el tedi perd la càrrega negativa i esdevé font de plaer, una manera d'acostar-se a les petites coses de la vida, una pausa en el camí per mirar al voltant i meravellar-se de la bellesa amagada en els replecs del que l'activitat ens oculta”. La idea: el repòs ens fa savis.
Catorze assajos breus
“Aquest llibre no elevaria ni una vaca [...]. L'únic que puc aconsellar és que, quan us canseu de llegir «els millors cent llibres», agafeu aquest durant mitja horeta. Per variar.” És part del prefaci de Pensaments ociosos d'un ociós (1886), catorze breus assajos, de Jerome K. Jerome. Amb un estil burleta i profund alhora, Jerome diu de l'ociós autèntic –diferent del mandrós i pausat– que “sempre està immensament ocupat”. I ho argumenta dient que “no fer res quan no es té res per fer no té cap gràcia” i que “l'ociositat, com els petons, perquè sigui plaent cal robar-la”. L'escriptor i també pintor de Sueca, Manuel Baixauli, també analitza el seu entorn des d'un sentit estètic amb humor i empipament en el recull de textos Ningú no ens espera (2016).
Des d'una òptica més política i d'assaig social hi ha El dret a la mandra, de Paul Lafargue, que critica l'enaltiment moral del treball; en el context de l'inici de la societat capitalista Lafargue va albirar un món en què tant el privilegi de ser explotat com la impossibilitat de ser-ho són compatibles. “Oh, mandra, sigues el bàlsam de les angoixes humanes!”, escriu Lafargue. Un altre Elogi de la mandra (2005) és el que fa Tom Hodgkinson en un recull que vol ser un camí a una vida de plaer i llibertat a través de la història, la filosofia i l'experiència personal. L'autor busca testimonis tan diversos com Byron, Bertrand Russell, Nietzsche o Lennon.
Exercici de nostàlgia
De lectura lleugera és Perfums (2013), de Philippe Claudel, que evoca les olors amb les quals es creix. Un exercici de nostàlgia feliç en el qual amb cada evocació emergeix un món oblidat: l'aftershave del pare, la canyella dels pastissets, la tinta de l'escola, el fenc als camps, el xampú dels cabells sedosos de les primeres enamorades... Philippe Claudel reprèn els plaers minúsculs descrits amb tendresa per Philippe Delerm a El primer glop de cervesa (1999). Sobre llegir el diari de l'esmorzar diu Delerm: “Vagament prenem nota de la violència del segle, però té un gust de confitura de groselles, de xocolata, de pa torrat.”
Segurament els poetes són els que senten la bellesa del món amb més intensitat i ens “recorden que l'alè que respirem no el tornarem a respirar”. És el que recomana el matemàtic, astrònom i filòsof persa Omar Khayam amb Els Robayat. El seu traductor, Ramon Gaja, explica que Khayam aconsella buscar la felicitat perquè la vida és breu i perquè no sabem què hi haurà després de la mort. “El misteri és el llegat de la poesia persa a la humanitat.” Per David Castillo, “els seus cants a l'ebrietat i la bellesa són de lectura permanent”.