“La televisió és un mitjà fantàstic però diabòlic”

Quan tenia sis anys ma mare ens va portar a l'òpera a les meves germanes i a mi. Feien Norma, amb la Caballé, i vaig trobar horrorosa aquella música. Als sis anys vaig començar a estudiar al conservatori, en arribar a l'adolescència m'havia llegit totes les òperes, però va arribar un moment que la música va deixar d'agradar-me i la vaig odiar amb totes les meves forces. Així, vaig decidir fer una vaga de braços caiguts i no tocar mai més el piano. Em van fer fora del conservatori, i per a mi va ser una gran victòria no haver de tocar mai més el piano.

Als divuit anys em dedicava a anar de festa en festa per la
Costa Brava imitant els cantants de moda de l'època. En una d'aquelles una persona em va dir que tenia veu i que hauria de sospesar les meves possibilitats de cantar òpera, cosa que aleshores em feia molta mandra. La mateixa persona em va portar a casa de Victòria dels Àngels, vaig cantar, ella em va escoltar i a partir d'aquell dia tot va canviar. Vaig deixar d'estudiar dret per tornar al món de la música, encara que també vaig estudiar empresarials, que és el que volien a casa, i després vaig fer humanitats, que és el que jo volia.

Tothom em diu coses molt maques i que els arriba molt el que dic, i això em fa molt, molt feliç. A mi sempre m'agrada dir que la música no és només música, la música és la vida, la música t'ajuda a entendre qui ets, d'on véns, on vas i per què ets com ets. Totes aquestes coses són les que a mi em semblen importants. Com deia Bernstein, la música en si mateixa no significa res; és el que tu vulguis que signifiqui. Sempre em va semblar que això era més important que posar-me a explicar, que també ho faig, els aspectes tècnics de la partitura, que són importants per als músics. Les coses, però, també han de ser importants per a les persones que tenen la seva vida normal i que, a vegades, quan la música passa pel seu costat, no són capaços de copsar tot el que els està dient.

La televisió és un mitjà fantàstic però de vegades una mica diabòlic. La ràdio m'agrada molt més que la televisió perquè moltes vegades la gent et veu per televisió però no et mira, i, encara que en la ràdio hi ha gent que només et sent hi ha molta més gent que t'escolta. M'ho passo molt bé, a la ràdio. Amb el Toni tenim aquest pacte: jo explico les meves coses, explico una petita història d'amor d'un compositor, una petita peça per entendre les coses en què tots ens podem moure i commoure i que facin que a l'oient li entrin ganes d'escoltar la música del compositor de qui estem parlant.

Quan em van proposar fer el programa tan sols vaig posar la condició que anés adreçat a tota aquella gent que no va mai a l'òpera; per això vaig pensar que si la gent no anava al Liceu aniríem nosaltres amb un piano allà on ells estaven, al mig del carrer, i així parlaríem amb persones que pensen que la música clàssica no va amb ells.

No sé per què ho diuen; sempre dic que sóc de Cardona. Encara que vaig néixer a Barcelona, de petit passava els estius a Cardona, el poble dels meus pares, i em recordo com un marrec corrent pels carrers del poble. Allà hi tinc una casa i l'any passat vaig fer el pregó de les festes.