Bonet, panoràmica

Inici esplendorós, dijous al Palau de la Música, de la catorzena edició del Festival Mas i Mas. Maria del Mar Bonet, en un recital que es podria incloure en la celebració dels seus 50 anys d'ofici (els farà el desembre, coincidint amb l'aniversari del seu debut en una festa de cinquè aniversari dels Setze Jutges a L'Ovella Negra), va entrelligar dos dels seus discos cabdals: Alenar (1977), culminació d'allò que se'n diu “els anys de joventut”, i Amic, Amat (2004), punt d'inflexió en aquesta recerca de l'Orient que, dijous, Bonet va assenyalar que “no acabaria mai”.

Elegantment vestida de roig i acompanyada per sis músics (Dani Espasa al piano i a la direcció, Vicenç Solsona a la guitarra, Tobal Rentero a l'arxillaüt, Jordi Gaspar al contrabaix, Antonio Sánchez a les percussions i Aleix Tobías a la bateria), la mallorquina va començar cantant tot sola la Cançó d'es segar i va agrair, a continuació, a Mas i Mas que un any més l'haguessin convidada al festival. “Això em reconcilia... Alguna vegada hi tornaré, a la plaça del Rei...”, va dir amb enyorança, tot referint-se al que va ser durant molt de temps el seu escenari talismà a la capital. “El Palau és una sala meravellosa, sempre que hi he cantat ha estat preciós”, hi va afegir, no obstant això.

I dijous va tornar a ser preciós. Alenar i Amic, Amat, tot i ser dos sòlids candidats al títol de millors discos de Bonet, són obres de naturalesa diferent. El primer, amb textos seus i de Vicent Andrés Estellés, Edith Södergran, Joan Vinyoli, Francesc Parcerisas i Pau Riba (a més d'una nova lectura de Què volen aquesta gent?), traspua màgia folk, va i torna uns quants cops de Mallorca a Barcelona i, en la cançó que dóna nom al disc, viatja a Andalusia de la mà del guitarrista Paco Cepero (que havia de participar en el concert de dijous però que, finalment, no va poder venir).

Amic, Amat, per la seva part, amb algunes adaptacions de cançons populars de l'Orient Mitjà, és una obra igualment màgica però segurament més complexa, connectada a les dues riberes del Mediterrani i amb Llull i Verdaguer permanentment en l'horitzó.

Bonet, dijous, no va dividir cadascun dels discos en parts diferenciades, sinó que va alternar cançons d'un i altre (cap dels dos, ara bé, el va interpretar sencer) sense renunciar a temes d'altres etapes com ara Inici de campana, La mort de na Margalida,Jo em donaria a qui em volgués o Bir demet yasemen (o Un ram de llessamins).

Va dir, d'Alenar, que allò eren cançons “sobre els seus primers temps a Barcelona i tantes coses que van passar llavors, entre les quals la joventut” i va fer brillar especialment Petita estança (amb la qual va recordar al seu bon amic Toni Catany) i Es fa llarg esperar (amb Dani Espasa emulant amb teclat elèctric els arranjaments amb els quals va ser gravada). La repesca d'Amic, Amat, d'altra banda, va estar marcada per la participació del flautista siri Moslem Rahal, que fa dotze anys ja va participar en l'enregistrament i que feia molt de temps que no mantenia contacte amb Bonet. “Ha vingut de Síria passant pel Líban i París; ha travessat llocs molt difícils però ha volgut estar aquí amb nosaltres”, va dir la cantant, emocionada.

Dues hores, en resum, amb Bonet fent lluir totes les seves facetes i posant en relleu que els 50 anys de carrera l'agafen en un formidable estat de forma.