Crítica
cinema
Jason Bourne continua fugint
És presonera d'una dinàmica poc atrevida, que busca l'efectisme
La trilogia sobre Jason Bourne va imposar-se com una interessant posada al dia de les pel·lícules d'espies, com una manera de donar una certa dimensió adulta als blockbusters i com una oportunitat per crear un agent secret sense identitat, fosc i condemnat a fugir de les autoritats. Jason Bourne és la continuació de la trilogia, després del parèntesi que va suposar El legado Bourne de Tony Gilroy, protagonitzada per Jeremy Renner.
La pel·lícula juga amb les perspectives alimentades per la sèrie. Bourne és, de nou, un home fosc que ressuscita després de trobar-se perdut en el seu peculiar infern i que lluita per trobar un programa informàtic que reveli alguna cosa del seu passat. Els agents de la CIA duen a terme una operació per eliminar-lo i ell no para de fer-se escàpol mentre travessen diversos espais. Resulta molt interessant confrontar la lògica que la pel·lícula té com a blockbuster amb algunes sèries d'espionatge recent, com la prestigiada Homeland. Jason Bourne té darrere un cineasta interessant –Paul Greengrass– que en el seu retorn fa evident un cert abús del seu estil. Greengrass filma amb la càmera frenètica i vol utilitzar to semidocumental aplicat a la lògica de l'espectacle. Com la majoria de blockbusters d'espionatge, la tensió es concentra al voltant d'algunes escenes espectaculars que tenen lloc en escenaris tan diversos com Atenes, Berlín, Londres i Las Vegas. Bourne és perseguit per un franctirador mentre intenta buscar pistes sobre ell, mentre totes les seves accions són controlades des de la central de la CIA.
El principal encert de la pel·lícula radica en la forma com s'estructuren algunes de les escenes d'acció, especialment la primera, en què Bourne té una trobada amb una altra espia enmig d'una manifestació a la plaça Sintagma d'Atenes. Greengrass barreja la carrega policial amb un hipotètic atemptat i amb la persecució de Jason Bourne. És evident que Jason Bourne evidencia que hi ha un treball de posada en escena que no trobem a la majoria de sèries d'espionatge, inclosa Homeland.
En contrapartida, en el terrny narratiu i dramàtic, Jason Bourne és una pel·lícula massa esquemàtica, que repeteix les troballes de la trilogia. La trama explora el costat enigmàtic de Bourne, fet que es troba reforçat per la bona composició que Matt Damon fa del personatge. Jason Bourne no és més que la crònica d'una persecució constant, al fons de la qual hi ha el tema de la corrupció a l'interior de la CIA. El pretext argumental se centra en el pirateig d'un programa informàtic i en l'hipotètic atemptat contra una mena d'apòstol cibernètic, construït com un nou Steve Jobs, resulta molt simple. Hi falta inventiva i complexitat en l'elaboració de la trama. Això fa que no ofereixi sorpreses, que es quedi com un blockbuster que anuncia tot allò que l'espectador ja ha intuït prèviament que trobarà. En el fons, Jason Bourne és massa presonera d'una dinàmica poc atrevida, d'un joc que vol fer rendible tot allò més efectista del personatge.
