Presència immensa d'una soprano

Turandot, un dels personatges secularment elaborats per la misogínia temorosa davant la feminitat, és presentada com una princesa cruel i tirànica que finament és conquerida per Calaf i transformada per l'amor que l'inspira aquest príncep estranger suposadament lluminós. Tanmateix, Mario Gas considera que l'heroi de l'òpera de Puccini és una figura tan fosca i lunar com la princesa: una masculinitat obsessionada pel repte, pel desig de la conquesta i que, per aconseguir l'amor de Turandot, no s'aturarà davant de res, acceptant fins i tot el sacrifici d'una jove esclava (Liu) que va enamorar-se del seu somriure sense que ell ni tan sols la reconegui quan se la retroba amb el seu fràgil pare, Timur, el destronat rei tàrtar exiliat que vaga a l'entorn de la cort imperial xinesa d'aquest conte oriental recreat per l'imaginari occidental.

Alguna cosa s'entreveu d'aquesta visió més complexa de Calaf en el muntatge de Turandot que, amb direcció escènica de Mario Gas, va presentar-se dissabte a Peralada (i tornarà a representar-se avui) com una gran aposta de l'edició d'enguany del festival, que n'ha assumit la producció. S'hi entreveu, fent-la interessant, sense que potser s'acabi de veure, en part per la interpretació força encarcarada de Roberto Aronica, vocalment correcte, però igualment rígid, tot i que va tenir el seu moment de glòria amb el Nessum dorma, que, com si la famosa ària fos festejada per part del públic, va ser aplaudida abans d'acabar-se. En canvi, quina presència escènica la d'Irene Theorin i quina manera de projectar la veu amb gravetat dramàtica i amb uns poderosos aguts sense estridències. Turandot és un personatge ingrat, no només pel seu capteniment, sinó perquè Puccini no va concebre'l amb les seves melodies emotives i, deixant inacabada l'òpera, ni tan sols va ser a temps de completar-lo musicalment. Però allà era la soprano sueca per defensar-lo plenament.

La sensació és que Theorin, sense voler-se imposar de manera exhibicionista, marcava una distància per sobre de la resta del repartiment, del cor Intermezzo i de l'Orquestra del Liceu dirigida per Giampaolo Bisanti. Però tot va semblar correcte i pot valorar-se el treball de la soprano Maria Katzarava (Liu) i d'aquells que van assumir els ministres que, amb un distanciament irònic que Gas considera pròxim a Brecht, posen en marxa les ordres de Turandot: Manel Esteve (Ping), Francisco Vas (Pang) i Vicenç Esteve (Pong). Ells protagonitzen les decisions més discutibles de la posada en escena: fer-los esnifar o fer que, de manera metafòrica, maltallin un pollastre mentre Liu és torturada. Paco Azorín aporta una escenografia dominada per una construcció giratòria de fusta pintada de vermell (símbol de la sang vessada i també de la passió) que potser ocupava massa l'escenari, on intencionadament, vol remarcar-se el marc dictatorial de l'acció com un present continu que es consuma i alhora es dilueix en la representació amb un vestuari actual del final feliç i sempre controvertit que Franco Alfano hi va afegir.