cultura
Yacine Belahcene
músic
“Cal una Mediterrània de barreges, no de tombes”
Cada cop procuro parlar menys d'on sóc, que és el que menys importa, i més del que faig...
Quatre anys després de L'estima venç la salvatgia i sis després de Parabòlic, Yacine & The Oriental Groove retornen amb Mediterranean clash (Satélite K), un disc amb la crisi que viu actualment a Europa com a teló de fons. El catalanoalgerià Yacine Belahcene, exmembre de Cheb Balowski, canta a la Mediterrània com a espai de futur i no com una tomba de refugiats; carrega contra aquesta Barcelona “de cartró pedra” en la qual “si el teu nom és Mohamed, et ve la Guàrdia Urbana”, i adapta, en català, una cançó algeriana de Missouri Amraoui i Akli Yahiatene.
Ha canviat molt, el concepte sonor del grup, en els seus sis anys d'història?
En el primer disc vam treballar instrumentacions ortodoxament rockeres que, en el segon, es van començar a suavitzar i que, ara, s'han acabat de suavitzar. Hi ha, naturalment, guitarres, bateria, però també, i en primer pla, els llaüts, buzukis i violins d'en Iannis [Papaioannou], que ve més de la música tradicional. Ell m'apropa a uns sons orientals amb els quals em sento molt còmode. Són sons que no havia treballat amb profunditat però amb els quals em sento familiaritzat.
A quin xoc mediterrani es refereix, amb el títol del disc?
A la portada [dissenyada per Lara Costafreda, una de les il·lustradores catalanes amb més projecció] hi ha una Mediterrània amb aigua i una Mediterrània amb foc, i aquest és el xoc del qual parlem. Cal una Mediterrània de barreges, no de tombes, que és allò en què l'hem convertit.
Què ens continua aportant, malgrat tot, la Mediterrània?
La mescla, que ha de ser entesa com a interacció. La nostra història compartida està molt clara. Només cal fer un tomb per les grans ciutats –Barcelona, Alger, Gènova...– per sentir-te identificat amb l'aire, els costums, les maneres de fer... Si no neguéssim aquestes coses, no cauríem en tants estereotips.
Ha aconseguit, potser, que ja no es parli tant dels seus orígens. Allò del “músic de pare algerià i mare catalana”...
[Riu] Cada vegada procuro parlar menys d'on sóc, que és el que menys importa, i més del que faig...
Va fer una gira per Algèria, amb The Oriental Groove...
Sí, i hi vaig descobrir una part del país que desconeixia, ja que jo, d'allà, vaig marxar-ne als 14 anys. Vam tocar en un teatre antic d'Orà, en places de pobles... I era curiós, perquè la gent no acabava de saber massa d'on érem. Un dia, un noi va pujar a l'escenari i em va dir: “Podeu tocar res de Cheb Khaled?” Li vaig dir que no el teníem al repertori. I, aleshores, va proposar: “D'acord, doncs canteu-ne una del Charles Aznavour” [riu]. Sabien que no érem d'allà... però que tampoc acabàvem de ser de fora.
Què escolten, els joves algerians?
Tot està molt dominat per l'efecte Auto-Tune [popularitzat per Cher, l'any 1998, amb la cançó Believe]. Si no el poses, ni triomfes ni et vol cap discogràfica. Hi ha també un grup, el primer de hardcore punk a Algèria, que s'anomena Demokhratia (un joc amb les paraules democràcia i merda), però han d'anar a actuar a França perquè, allà, els grans esdeveniments estan controlats al 99% per l'Estat algerià.
El seu últim disc arrenca amb una cançó sobre Barcelona. És una ciutat molt diferent de la que va viure, fa quinze anys, amb Cheb Balowski?
No sé si era millor o pitjor, però la d'ara no m'atreu. Molts músics d'aquella època ja no viuen a Barcelona o, en tot cas, ja no tenen l'obsessió que tenien aleshores de dir que eren de Barcelona. A les etiquetes del “mestissatge” i del “so Barcelona” tots ens hi vam enganxar, però a la ciutat on vivim s'està especulant amb els barris i ens sentim marejats i utilitzats. Ja veurem si això canviarà, ara...
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
