Girona acomiada Aragó amb una cerimònia sòbria

Narcís, la teva delicada salut no t'ha deixat viure més temps sense la Mercè. Només 1 any, 1 mes i 1 dia.

Ara i aquí, em sembla oportú remarcar alguns trets personals teus.

El teu amor per Girona. N'has deixat constància en molts dels teus llibres. En dedicar-nos el teu “Girona ara i sempre”, l'any 1982, hi anotaves “perquè pugueu ensenyar a l'Anna i a la meva fillola Paula a conèixer i estimar Girona i Sant Daniel”.

Una mostra clara d'amor i transmissió d'aquest sentiment als teus.

Un altre: la generositat. Tu i la Mercè heu estat molt generosos. La cessió de la propietat de la casa Masó a l'Ajuntament perquè pogués ésser el centre difusor de l'obra de Rafael Masó va ser un acte més de generositat. Quan es va fer públic l'acord signat amb l'Ajuntament va aparèixer en un diari de Girona un escrit que us titllava injustament d'interessats a col·locar una casa vella a l'Ajuntament.

Això només es pot dir des de la ignorància o des de la mala fe. Tu em vas dir que preferies pensar que aquesta afirmació es feia per ignorància.

La realitat és que les rendes obtingudes no us han servit per fer viatges o banquets, que hagués estat lícit, sinó que, per expressa voluntat teva, aniran destinades a persones necessitades. I penso que és de justícia que se sàpiga.

Un altre: l'austeritat. Tu i la Mercè heu viscut una vida austera, no per necessitat sinó per convicció. En això ens heu donat un altre bon exemple.

Acabo, fent cas d'un consell teu: allò que puguis dir en 25 ratlles no ho diguis en 30.

Penso que els aspectes citats: amor per Girona, generositat i austeritat ens dibuixen molt bé el teu perfil humà.

Narcís, has marxat amb la tranquil·litat de qui ha fet els deures, deixant-ho tot endreçat: el material i l'espiritual.

Gràcies a tu i a la Mercè pel vostre exemple de vida. Us trobarem a faltar.

[Text llegit ahir per Pep Radresa durant el funeral de Narcís-Jordi Aragó]

Jo no sé qui va ser el primer a definir el periodista Narcís-Jordi Aragó com “el mestre” dels que ens dedicàvem a aquesta professió. El cert és que tots els professionals del mateix ram el teníem com a tal, ja que admiràvem les seves cròniques al diari Tele/Exprés i a la revista Presència, de la qual va ser director i en què publicava excel·lents articles. Uns articles en què defensava i practicava tant com podia el dret de la llibertat de premsa en temps de la censura franquista, cosa que li va costar molts maldecaps, i fins i tot una anada al Ministeri d'Informació i Turisme de Madrid per demanar la retirada d'alguna multa més elevada del normal que vorejava les 200.000 pessetes.

Per cert, em va explicar que una vegada va anar a parlar amb el ministre del ram perquè anul·lés una sanció que li havien imposat perquè en la portada apareixia un títol en lletra grossa que parlava del “príncep de la tenora”. El ministre es creia que era una burla del príncep Juan Carlos i no es volia creure que era una simple al·lusió al músic Ricard Viladesau, que tocava aquest instrument a l'orquestra La Principal de la Bisbal. En Narcís m'explicava que li havia costat moltíssim convèncer el ministre que no es tractava d'això i el ministre li anava repetint: “Sí, hombre, a mí me vas a explicar que eso no es una burla... Os conozco muy bien.”

Pel que fa a la relació personal, puc dir que va ser molt bona, sempre cordial i amistosa. Havíem coorganitzat diverses trobades amb àpats inclosos a les nostres llars o bé en algun restaurant en companyia de les nostres respectives mullers. La conversa versava sobre tota mena de temes, professionals, polítics i religiosos, i normalment sempre coincidíem en les opinions i els punts de vista.

Malgrat ser tots dos practicants, ens lamentàvem sovint de la mala imatge que ofereix l'Església oficial, tan allunyada en molts aspectes de l'Evangeli. Cada any ens solíem trobar el dia 29 d'octubre en la missa que se celebra a l'església de Sant Feliu de Girona en honor del que era el seu patró, sant Narcís, moment que aprofitàvem per desitjar-li molts anys de vida. Ara ja no podrem repetir mai més aquest ritual i ens haurem d'acontentar de fer-ne només memòria tal com acabo de fer-ho en aquest nostre diari. I dic “nostre” perquè tant ell com jo ens l'hem considerat sempre com a tal des del seu naixement fins avui. A reveure, Narcís!

Narcís Jordi Aragó va ser un home savi, generós i molt exigent. També un cavaller, elegant, educat i amb una timidesa dissimulada.

Tenia uns coneixements extraordinaris i una capacitat de relacionar temes, personatges, dates i anècdotes. Envejable el fitxer de dades que devia tenir. Però també tenia una gran memòria per saber el que hi tenia i a on ho tenia. En Narcís era conegut per la seva intensa curiositat, coneixement i informació que va donar sobre la seva estimada Girona. No era historiador, però va investigar i informar tant o més que un bon historiador. Com a periodista va saber explicar d'una manera atractiva i pedagògica una notícia o una opinió. Però hi ha una vesant possiblement no tant coneguda, deguda possiblement perquè fa temps que va deixar pas a les noves generacions, que és la de cinèfil. En Narcís era un home que li agradava el cinema i anar al cinema. Més d'una vegada havíem coincidit en els cinemes Ultònia o Albéniz, mirant els “quadres” de les pel·lícules que feien, l'època en que penjaven les fotos de les pel·lis que es projectaven durant aquella setmana. I també alguna vegada vam anar al cinema junts. I li agradava parlar de cinema, comentar pel·lícules vistes. En Narcís va dirigir molts cine fòrums i va ser un activista a l'AFIC (Associació Fotogràfica i Cinematogràfica), promovent el cinema a través del Cinema Club. Tenia una videoteca envejable i solia revisar constantment el seus films preferits. Encara recordo el darrer llibre que li vaig vendre: El món, un escenari. Shakespeare, el guionista invisible, de Jordi Balló i Xavier Pérez.

Era generós. No li feia res compartir els coneixements, fer-te participar de les seves dèries i si era necessari, corregir els defectes que trobava en un escrit o una opinió. I sense embuts. Amb en Rafel Nadal ho hem recordat moltes vegades de quan col·laboràvem a Presència i ell ens corregia els escrits o ens donava alguna indicació i nosaltres, “pardillos” que érem, ens ho agafem com una manera de censura i de manipulació dels nostres “grans escrits i opinions”. Sempre li he (hem) agraït aquelles “classes” gratuïtes que ens va fer de com s'havia d'escriure una noticia o una opinió. Era generós quan se li demanava una col·laboració escrita, una conferència o una presentació de llibre. Mai li agrairé prou les moltes presentacions que va fer a la 22 el principi de la seva existència. Ell va donar sentit a molts d'aquells actes i a més, va ensenyar un art i ofici que en aquella època poca gent sabia fer. Ha estat generós amb tots els ciutadans de Girona i Catalunya, donant tota la seva gran correspondència, documents i llibres. Ha estat una de les coses que ha tingut més cura, de deixar-ho tot ben “lligat” abans d'emprendre el “llarg viatge”.

En Narcís era exigent, començant per ell mateix. Es preparava els escrits amb molta cura. De vegades em deia, davant de la meva inconsciència, “jo seria incapaç de improvisar una presentació o una locució”. S'ho preparava tot amb molta cura, fos important o no. Tenia una gran por al ridícul i el mateix temps un gran respecte a l'encàrrec que s'havia compromès a portar a terme. Em feia gracia veure els papers que duia per fer les presentacions. Eren escrits a màquina i amb lletra ampliada. Fins els darrers anys va escriure amb la típica màquina d'escriure. Un dia em va dir: ja em pots enviar la informació dels actes de la 22 a través de correu electrònic, i de memòria em va dir [email protected]. Era tolerant, però no tolerava la hipocresia i els “caragirats”i no tenia pèls a la llengua a l'hora de dir-ho.

També era agraït, en Narcís. Sabia donar les gràcies d'una manera natural i sentida. Utilitzava molt el “correu” per mostrar el seu agraïment. En la darrera festa de lliurament del Premi Just Casero, vaig tenir un record per la seva esplèndida i delicada dona, la Mercè Huerta, que feia poc que ens havia deixat i que tant ell com ella, sempre van assistir a la festa del premi. L'endemà em va enviar un correu que deia: “Guillem, t'agraeixo de cor els teus sentiments i els teus records personals de la Mercè. Constatar que l'estimava tanta gent és per a mi el millor consol.

Una abraçada,

Narcís-Jordi”.

La darrera vegada que el vaig veure va ser a casa seva amb en Pep Radresa, ara fa un mes, estava molt animat acabant de “polir” i de fer el pròleg del seu darrer llibre, que serà un recull de les seves columnes publicades en aquest diari, El Punt Avui, i que publicarà la Fundació Valvi.

En Narcís ens ha deixat físicament, però tenim tot el seu saber en els seus llibres, les seves cròniques i opinions. El legat que ha deixat a la Fundació Masó. I el record de moments que hem compartir i que no oblidarem.

Ara podrà tornar passejar amb la seva estimada Mercè.