“L'estada a Itàlia fou la meva segona universitat”

Volia ser novel·lista, i vaig pensar que per una qüestió de coherència i per guanyar-me la vida escrivint, el millor sistema que s'acostava per poder escriure era fer periodisme. Tant ha estat així que al meu ordinador hi tinc oberta la propera novel·la, però també dos articles i el guió del dissabte per la ràdio. Tot es barreja i la gràcia és aquesta, perquè realment tot s'alimenta de tot.

M'he trobat que la decisió d'escriure m'ha portat a convertir-me en periodista perquè vaig descobrir que comunicava bé i mai no m'hauria pensat que faria ràdio, per exemple, i explico tots aquests personatges que vaig descobrint. Ho faig als programes radiofònics i funciona molt bé. En aquesta feina nostra mai no es pot dir “això no ho faré” perquè, de sobte, t'apareix la televisió i dius i penses que això està molt bé. Els que fem premsa escrita, històricament hem ofert un cert menyspreu per l'audiovisual que, en canvi, és una eina molt útil que ens nodreix molt bé.

Sempre m'ha passat que he acabat fent tot allò que havia dit que mai faria, m'havia promès no anar mai a Itàlia, però vaig llegir que Josep Pla recomanava a qualsevol periodista anar a passar un temps a aquest país que té la concentració més alta de cultura i coneixements d'humanitat que hi ha hagut al món. Vaig començar a estudiar coses al voltant d'Itàlia fins que un dia la que aleshores era corresponsal per l'Avui a Itàlia, en un sopar em va dir que quedava vacant la corresponsalia i, malgrat que pagaven a tant la peça i no saber italià, vaig demanar el lloc. Vicent Sanchis, aleshores director del diari, em va dir que estava boig però que si m'hi veia amb cor ho tirés endavant. L'estada a Itàlia fou la meva segona universitat, tant, que torno decidit a fer un tipus de periodisme molt més d'investigació i descobriment, un periodisme més atrevit i com a freelance, fora de les redaccions.

La veritat té molts vessants, com a periodista has de donar al lector tots els elements de lectura perquè ell pugui deduir el que se li està explicant. La gran feina del periodista és oferir la màxima informació perquè el lector pugui llegir i decidir, cal donar les eines però no oferir el judici, el lector ja ho farà amb el que li estàs explicant. Quan era a Itàlia vaig demanar a un amic que m'enviés quelcom per llegir, però que no fos res de Pla, em va enviar un llibre d'Artur Bladé i amb la seva lectura vaig entendre que al col·legi la veritat ens l'havien explicada a mitges, hi havia un país amb molta potència del qual mai m'havien parlat. Bladé es un escriptor exiliat a qui, evidentment, aquí mai s'havia llegit. Em poso a esbrinar i descobreixo Artur Bladé, el Josep Pla del sud, de Tarragona, els periodistes som els primers de trobar les veritats a mitges, i a partir d'aquí em dedico de manera autodidacta a descobrir la part de país que, per culpa de la dictadura i d'històries polítiques, ens havien amagat. I em trobo amb moltes persones que han fet coses que desconeixíem, com la metgessa Maria Oliveres, pionera en anestèsia a la Catalunya de l'any 1941.

La ràdio és el gran mitjà, la pots escoltar on sigui i pots fer moltes coses mentre l'escoltes, als periodistes ens dóna grans possibilitats per comunicar i explicar coses interessants.

Necessitava créixer més enllà del meu territori natal, és molt important. Si no hagués marxat mai podria haver escrit Una família exemplar.