Memòries d'un heterodox de la música pop
A diferència d'altres biografies, Elvis Costello no escriu de forma cronològica des de la infantesa fins al present
“En la suposada edat d'or del rock hi havia molts d'estafadors, dements i idiotes. Fins i tot hi havia tants o més discos dolents que ara.” La persona que escriu aquestes declaracions és Elvis Costello, i ho fa en un excel·lent llibre de memòries titulat Música infiel y tinta invisible (Malpaso) que no ha trigat a ser qualificat com una de les més desconcertants autobiografies d'un mite de la música pop. Declan Patrick MacManus era a mitjans dels setanta un jove dedicat a la seva vida matrimonial i a la seva feina d'oficinista. El seu pare tocava en una orquestra de swing per a la BBC i la seva mare es dedicava a la importació de discos. McManus va decidir adoptar el cognom matern, Costello, i posar-se el nom d'Elvis per sortir a escena. L'any 1977 va publicar My aim is true, el seu primer disc al costat de The Attractions. Eren el temps en què el punk sorgia com una onada que tot ho escombrava i en què les noves formulacions del new wave començaven a aniquilar totes les restes de l'anomenat rock simfònic. Elvis Costello i The Atractions, amb temes com Watching the detectives (I don't want to go to), Chelsea o la tendra Alison varen ser una aposta radical de qualitat que sintonitzava amb el transformador present dels setanta però que bevia de forma conscient de múltiples arrels musicals del passat.
Amb els anys, la figura d'Elvis Costello ha deixat de ser aquell jove rebel amb posat de Buddy Holly per convertir-se en un dels músics més eclèctics i apassionants del panorama musical. La seva discografia és plena de col·laboracions amb mites del rock com Burt Bacharach, Allen Toussaint, Paul McCarney, Johnny Cash i amb intèrprets de música clàssica com Anne Sofie von Otter i el Brodsky Quartet. S'ha endinsat en la música de Nova Orleans, en les formacions orquestrals, ha fet curioses barreges de tot tipus mentre convertia un vell èxit de Charles Aznavour, She, en un dels hits més populars de la seva carrera.
La inquietud, el desig de no quedar-se quiet en cap
estil i l'afany de provar-ho tot en el terreny de la música marquen les pàgines de Música infiel y tinta invisible. A diferència d'altres biografies, Elvis Costello no escriu de forma cronològica des de la infantesa fins al present. En gairebé 800 pàgines barreja situacions de tot tipus, des de quan anava a escoltar el seu pare tocant amb l'orquestra de Joe Loss fins al moment en què va cantar Penny Lane davant Barak Obama a l'ala est de la Casa Blanca en un concert d'homenatge a Paul McCartney. També fa alguna revelació com el fet d'haver estiuejat amb la seva família de petit a Tossa de Mar, on podia entrar als bars i les nits eren més llargues que a Anglaterra. Més enllà de la rica experiència vital, l'element que transforma i dóna coherència a la biografia és la seva mirada desmitificadora.
En cap moment no amaga les influències, els acords o melodies que va copiar o la crítica amarga a la gran pompa del món de l'espectacle. Hi ha un desig de fer autocrítica però també d'establir un clar punt de vista sobre la música que li interessa. Al llarg de les pàgines podem sentir l'admiració per Van Morrison, Bob Dylan o Neil Young i el seu desinterès per Pink Floyd o els U2. Les memòries d'Elvis Costello no són només unes memòries literàries; també han tingut la seva part musical. El passat mes d'octubre, amb motiu de la publicació del llibre en llengua anglesa, Costello va publicar un doble LP amb 38 temes que és la banda sonora de la seva autobiografia.
