Del canyet a la Gavina

A la Costa Brava, des de fa una bona colla d'anys, tot són perles i joies. Cadaqués, sobretot, és la vila que cau més sovint en aquest tràfic de bijuteria marina que promocionen les guies turístiques, tot i que Calella, Tamariu, Tossa i Lloret també han estat objecte d'aquesta operació publicitària que s'estén, fet i fet, per tot l'arc mediterrani. No és també la Costa Blava, per als francesos, la seva “perla” nacional? Fa més d'un segle, quan el litoral gironí no eren més que vinyes i atzavares, Remigi Tauler, un empresari surer amb bon ull per als negocis, ja va tenir la gosadia, l'any 1913, d'aixecar a la platja de la Fosca de Palamós, quan a penes hi plantaven tenda els pescadors, el llegendari hotel Jeroglífic (el Geroglífich, en grafia d'època), que s'anunciava als diaris com “la perla de Catalunya”, ideal per al repòs i les cures de bellesa i salut. Era una manera de mirar-se el paisatge com si fos una prolongació emmarcada de la suite, per més que l'especulació urbanística, en molts casos, hagi deixat la metàfora en un sarcasme i de la perla ja només en quedi la clova.

Podem respirar alleujats perquè aquest no és el cas almenys de s'Agaró, encara que no ha costat pas pocs treballs preservar aquest tram de costa de la usura i el mal gust. Deu ser per això que l'historiador Miquel Borrell i Sabater (Santa Coloma de Farners, 1953) no ha dubtat a recórrer a aquella vella imatge de preciosisme i puresa per titular el llibre S'Agaró i Sant Pol. Les perles de la Costa Brava, que acaben d'editar els ajuntaments de Castell-Platja d'Aro i Sant Feliu de Guíxols, junt amb el Patronat Girona Costa Brava, per commemorar que fa cent anys l'industrial Josep Ensesa i Gubern va comprar el primer solar a s'Agaró i que Sant Pol va estrenar els seus famosos banys. Servint-se profusament d'informació d'hemeroteca, Miquel Borrell ressegueix la transformació que han experimentat aquests dos enclavaments al llarg del segle XX, des de les primeres construccions de Sant Pol, amb els xalets de les famílies Girbau i Estrada, fins a la urbanització de s'Agaró promoguda per Josep Ensesa i l'arquitecte Rafael Masó, l'auge de l'activitat hotelera dels anys cinquanta, l'habilitació del camí de ronda i la preocupació per la preservació del paisatge, que van compartir tant Ensesa com Josep Pla, sense passar per alt les festes, els jocs, les competicions i uns costums que avui tenen un aire entre desvergonyit i entranyable.

“Sant Pol era el rerepaís, el substitut de tot; el que no es podia fer a Sant Feliu, es feia a Sant Pol”, explica Borrell evocant els primers usos del lloc al començament del llibre, que conté una setantena de fotografies antigues, a més de plànols i una trentena d'il·lustracions en bona part inèdites. De perles, en aquell temps, no se n'hi devien veure gaires, ni tan sols al coll de les senyores: més aviat sardines, rogers i palaies, guanyades a pols als temporals i la tramuntana. Però el que més abundava a la platja de Sant Pol, que en aquella època de tartanes semblava tan lluny de Sant Feliu que els industrials tapers no la volien ni per anar-hi a cremar suro, eren els cadàvers de cavalls, a vegades enterrats amb tan poca traça, que ben mirat es corrompien a ple sol. El cementiri de cavalls, el canyet, introdueix una nota de truculència en la protohistòria de l'estiueig, però ajuda a comprendre com és que va anar-hi a parar, a part del bestiar mort, la indecència dels primers banys. Pel que sembla, la creixent afició a “prendre les aigües” incomodava les famílies més puritanes de Sant Feliu, que no toleraven ni el bany amb trajo dels clients del balneari del senyor Ribot, els anomenats banys d'en Baldomero, de manera que la pràctica es va anar desplaçant cap a la inhòspita i solitària platja de Sant Pol. Les primeres casetes les hi va muntar, amb quatre posts i un cobert que servia de quiosc de refrescos, Isidre Pijuan l'any 1916, i devien tirar prou, perquè al cap de tres anys Manuel Bosch va muntar-n'hi 45 més que van transformar aquell paratge desolat en la destinació de moda de la colònia d'estiuejants.

I va ser llavors que Josep Ensesa, que havia adquirit els primers terrenys a s'Agaró el 1916 per construir-hi Senya Blanca, va veure la seva oportunitat: associat amb l'enterramorts Vicenç Gandol, va comprar els banys de Sant Pol per 10.000 pessetes i els va transformar en un autèntic complex de vacances, amb balls a la fresca, competicions esportives, jocs per a la mainada i un servei regular d'autobús des de Sant Feliu. Més endavant, el 1927, impulsaria els Viatges Blaus per atraure turistes de Barcelona a través de la companyia Transmediterrània i una línia d'autocars de luxe que sortien de la plaça de Catalunya tres cops per setmana i que donaven més ingressos que els banys mateixos. Però el gran salt cap a un concepte modern d'hostaleria arribaria amb l'obertura del restaurant de la platja, reformat per Masó el 1929 i per al qual Ensesa va reclamar els serveis del maître de can Norat de Girona, Rafael Forgas. L'èxit va ser fenomenal, fins que hi van intervenir el foc, les enveges i, finalment, la guerra. Borrell revisa amb detall tot el procés de creació de Senya Blanca, La Taverna del Mar, la urbanització de s'Àgaró, l'Escola del Mar i, sobretot, l'hostal de la Gavina, inaugurat el 1932 i que es convertiria, en la postguerra, en un model de turisme glamurós, freqüentat per reis destronats, estrelles de cine, escriptors i milionaris. “S'Agaró es demasiado bonito. Una pura ficción, casi una escenografía”, escrivia al seu diari César Ruano, un dels visitants.