cultura

Rosa Fusté i Josep M. Aragonés,

Postproductors audiovisuals

“El disseny virtual no substitueix l'actor real”

Amb més de vint anys d'experiència en la postproducció audiovisual, els efectes especials i el 3D, Rosa Fusté (Esplugues de Llobregat, 1957) i Josep M. Aragonés (Barcelona, 1951) són distingits pioners en la recerca tecnològica i han contribuït a enaltir la qualitat i competitivitat de l'audiovisual a Catalunya. Assegurar que la visió del director arribi a les pantalles “de la manera més íntegra i creativa possible” és la seva tasca: com diuen, són els “companys de viatge” dels productors i directors.

Què els va impulsar a crear Antaviana Films (2015) i en què es diferencia d'altres projectes seus com ara Filmtel (1985) i Apuntolapospo (2004)?
Amb Antaviana Films recuperem la independència i la llibertat dels objectius inicials. Amb el temps ens hem adonat que una empresa pròpia i familiar és el format en què ens sentim més còmodes i ens permet apostar per allò que creiem i ens apassiona. A més, a la nostra experiència hi afegim el talent més jove que compon el nucli d'aquest equip d'avui.
Com ha canviat el món de la postproducció i els efectes especials des que van començar?
Abans del 1985 es feien dos tipus d'efectes visuals: els de “llenguatge” (que eren com els punts i comes d'una narració) i els “impossibles” (tots els que no es podien realitzar davant d'una càmera i que calia recórrer a tècniques de laboratori per fer-los). A partir de mitjan anys vuitanta, els efectes impossibles comencen a fer-se de manera digital, i van desenvolupant-se fins a les tècniques sofisticades i complexes d'avui. Paral·lelament, se'ns comença a demanar resoldre problemes de rodatge: un micròfon que s'escola en la imatge, un edifici fora d'època en un exterior... Així sorgeixen els anomenats “efectes de producció”, que són les solucions que no cauen en la categoria d'impossibles però que, treballades digitalment, fan possible una seqüència.
Fins a quin punt el muntador ha d'entrar en contacte amb la trama i els personatges de la pel·lícula?
Com a supervisor d'efectes visuals tens una relació amb el director al mateix nivell que el director de fotografia, el músic o l'escenògraf. Ets qui ha d'aportar solucions creatives i tècniques per aconseguir la visió desitjada. Ben sovint has d'assistir al rodatge a supervisar determinats processos per tal que es puguin realitzar els efectes de manera eficient durant la postproducció.
Prefereixen treballar amb directors consumats o debutants?
Podríem pensar que és més fàcil experimentar amb directors joves, però presumim d'haver treballat amb directors consumats com ara Carlos Saura, que s'han obert a provar tècniques d'efectes innovadores o, fins i tot, amb l'estereoscòpia.
Pot substituir un disseny virtual la interpretació d'un actor real?
Amb el cinema, molts actors de teatre van pensar que perdrien la seva feina i, en realitat, només van canviar de lloc de treball: l'escenari pel plató. Darrere del disseny d'un actor virtual sempre hi ha un actor real interpretant, i és aquesta actuació real que es trasllada al titella virtual. Així, els actors sempre seran necessaris. Amb el temps, els personatges virtuals seran molt més sofisticats i fins i tot tindran capacitat d'aprendre, però per a això encara falta molt de temps...
Quan toca decidir com resoldre una seqüència, preval la decisió del director o la del muntador?
Com sempre, depèn de la personalitat de l'un i de l'altre. Durant el rodatge, el director ha de prendre moltes decisions a cada moment i ha de mantenir l'autoritat per a la bona fi del projecte. La producció sol ser un període molt estressant per al director i el muntatge acostuma a ser el seu moment de reflexió, el moment de la veritat. És quan es manifesten implacables totes les debilitats del projecte i per això el rol del muntador és essencial. Mirem d'establir un clima de dialèctica constant en què les idees flueixin sense limitacions ni propietari.
Tot i ser vital la seva tasca, els muntadors sovint no s'enduen el reconeixement. És injust?
És una feina que generalment es fa sol, en la foscor i quasi en l'anonimat, amb l'única complicitat –amb sort– del director o directora. El muntador, en ser “el primer espectador”, se sol allunyar deliberadament del rodatge i, al final, no surt ni a les fotos ni als reportatges de les produccions. Fer cinema implica un treball d'equip on tothom té un rol important, i si bé al públic se li solen escapar detalls així, entre els del sector sí que sabem reconèixer el mèrit professional.
A quins reptes ha de fer front la postproducció en la indústria del cinema català?
S'ha de redefinir. Durant anys la postproducció ha estat un treball més o menys estable amb inversions tècniques importants, però avui aquest esquema s'ha trencat: els pressupostos s'han reduït molt i cal cercar feina fora. La crisi ha generat una autèntica diàspora de talent molt qualificat per fer projectes i una estabilitat que a Catalunya ha estat compromesa molt temps. Cal coneixement pluridisciplinari, especialització, capacitat creativa i formació tecnològica. Si bé com a professionals hem guanyat a pols una fama de talent i competència arreu del món, és difícil trobar algun valor diferencial en el cas de les produccions. És complicat fer projectes en un mercat tan petit i, encara que rellevants, són casos puntuals les produccions que acaben sobresortint en l'àmbit internacional.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia