Darrer sospir de Carrière

Ahir va morir Jean-Claude Carrière a París, per causes naturals, segons va comunicar la seva filla, Kiara Carrière. Nascut a la localitat francesa de Colombièiras d’Òrb el 1931, el 19 de setembre hauria fet els 90 anys. Els va aprofitar per escriure els guions d’una quarantena llarga de pel·lícules, una dotzena de novel·les i obres assagístiques i, fins i tot, un llibret d’òpera (Wagner dream, 2007), a més de fer d’actor en una trentena de títols.

Com a guionista, dedicació en què més va brillar, va començar treballant en pel·lícules de Pierre Étaix i Jacques Tati. La col·laboració més productiva, però, és la que va mantenir durant vint anys amb el director aragonès Luis Buñuel. Es van conèixer a Canes el 1963.

Jean-Claude Carrière va ser un dels màxims exponents del surrealisme, amb un mètode de treball que va definir així: “L’inconscient sempre resulta fonamental, també a l’hora d’escriure. Perquè un personatge estigui complet, sempre li hem de donar un subconscient propi. Tot autor ha de cedir zones fosques als seus personatges i, quan fan coses absurdes, cal deixar-los prendre aquest camí.”

Alguns dels seus guions que Buñuel va rodar són Diario de una camarera (1964), el primer, seguit d’obres avui mítiques com ara Belle de jour (1967), El discreto encanto de la burguesía (1972), Ese oscuro objeto del deseo (1977), La Vía Láctea (1969)... També va col·laborar amb altres directors espanyols, com ara Luis García Berlanga (Tamaño natural, 1974) i Fernando Trueba (El artista y la modelo, 2012).

La llista de grans pel·lícules en què va deixar la seva empremta al costat de grans directors és llarga: El tambor de hojalata (1979), El regreso de Martin Guerre (1982), La insoportable levedad del ser (1988), Valmont (1989), Cyrano de Bergerac (1990), El húsar en el tejado (1995), Los fantasmas de Goya (2006)...

No va rebre gaires premis, el més important va ser l’Oscar honorífic el 2014. Ja va rebre un Oscar al millor curtmetratge el 1963 per Heureux anniversaire i, entre d’altres, el premi del jurat de Sant Sebastià el 2018 al millor guió per Un hombre fiel.

Va debutar com a novel·lista el 1957 amb Lézard, obra que seria seguida per altres com ara El Círculo de los mentirosos. Cuentos filosóficos del mundo entero (2000), la novel·la històrica La controversia de Valladolid (1998) i, entre d’altres, el divertit monòleg sobre els molts noms que reben els genitals i els actes sexuals, Els mots i la cosa (2016), ben adaptat al català per l’actor Ricard Borràs per a Blackie Books. Carrière, a més, va redactar les memòries de Buñuel, Mi último suspiro (1982). Llàstima que no va fer les seves.

Tothom que el va tractar assegura que era un home proper, de conversa agradable i culta, amb un somriure permanent.