Pablo Messiez és un mestre donant versemblança a situacions surrealistes. Teatre de Buenos Aires, indubtablement. Ara ha volgut treballar l’escolta. Deixar que els actors escoltin cançons, i que això els remogui per construir una peça que va acabar arrelant-se en alguns aspectes de Les tres germanes de Txèkhov. Quan fa pocs mesos que Julio Manrique va fer una versió hermètica i potent d’aquest mateix títol, es poden reconèixer obsessions i ambicions d’alguns personatges. Però segurament tampoc era necessari. Txèkhov assegurava que ell feia comèdies que tothom llegia com a drames. Ara Messiez l’ha volgut transformar en una mena de coreògraf d’emocions amb aquesta peça esbojarrada, i amarga per moments.

Com ja va passar a El temps que estiguem junts (un treball que va servir perquè l’autor coincidós amb els membres de la Kompanyia del Lliure, al 2018) el treball actoral és clau. L’autor i director modula cada personatge en funció dels reptes i desigs de cada intèrpret, fins a construir una simfonia coral remarcable. Jugar en un pla abstracte permet fer-los coincidir en aquesta raresa. El públic gaudeix de les rèpliques, sovint d’un humor ben negre i absurd. La vitalitat ofegada procura agafar aire escoltant i ballant frenèticament My sweet lord de George Harrison –la pausa de quinze minuts és d’una exuberància brillant que recorda Jan Lauwers–. O provant d’aixecar l’ànima amb El mar dels Manel.

Jugar amb les cançons i fer-ne una trama amb sorpreses ja ho ha treballat Carles Alberola (Besos),o Llàtzer Garcia (Esquivel).El joc de Messiez no s’acaba amb la forma. També aconsegueix que el públic s’hi sumi. Com si fos un teatre dels sentits: convida a tancar els ulls i, a l’oïda, se li apareix el tacte amb la butaca. Trasbalsa fins a aconseguir que balli i aclami el seu Moscou particular. I que hi sigui Txèkhov o no, ja és el de menys. Messiez dona energia positiva des de la buidor del personatges i la intensitat vital dels actors. Brutal.