L’ambició entén poc d’escoltar l’altre, d’ajudar-lo a créixer. Cada company de viatge ho és fins que deixa de ser útil. I, al final, en la soledat del cim de la jerarquia només queda caure per la següent onada de turba social que l’empeny, des d’avall. Això ho va plasmar molt bé Shakespeare a Ricard III, i ara Gabriel Calderón hi juga confonent el reialme d’Anglaterra amb el paper protagonista d’un muntatge. Si a Ricard III se’l va identificar amb un porc senglar que ho fa malbé tot allà per on passa (tot furgant amb el morro per completar la seva dieta omnívora), ara és l’actor secundari que assoleix l’Olimp, el que desfà la concòrdia de la companyia i desmanega l’escenari brutalment.

Joan Carreras interpreta el paper de l’actor a qui donen l’opció d’assumir un paper protagonista i, veient que el vaixell no navega amb la seguretat que ell necessita, decideix fer una revolta per assumir-ne el poder. Acapara i es queda sol fins a l’extrem. El monòleg sap combinar la situació aparentment dramàtica amb un to còmic, perquè el protagonista es mofa dels directors, de les joves productores i de la resta de companys. No li cal establir diàlegs, només, en tot cas, traspassar personatges de Ricard III per avançar un pas més al Poder que, potser sense aspirar-hi inicialment, se li fa irresistible. Com aquell actor amateur d’El somni d’una nit d’estiu, es pensa que pot defensar tots els papers de l’auca i fer-ho amb la solvència que la tragèdia requereix.

Joan Carreras, un protagonista habitual a la cartellera des de fa anys, juga a fer veure que se li dona aquella primera oportunitat. Deixa el públic sorprès pel joc metateatral que s’ha desplegat en només una hora a una velocitat exagerada al seu davant. Se surt amb ganes de recuperar el text i rellegir-ne els girs. Un bombó.