Regal musical històric

Hi ha tardes disposades per al record i la història. La d’aquest diumenge, al Palau de la Música Catalana, ho va ser. L’escenari on el 27 d’octubre de 1928 va estrenar-se la considerada pel compositor vilanoví Eduard Toldrà (1895-1962) com “la meva cançó més llarga” i de títol El giravolt de maig, però també el mateix espai arquitectònic on va presentar-se, en aquest cas el 31 de març de 1944, l’Orquestra Municipal de Barcelona, actual Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Les dues vegades sota la direcció, és clar, de Toldrà. Diumenge teníem una múltiple i feliç suma d’elements que, a hores d’ara, són els que permeten emprar el citat adjectiu d’històric. Teníem, finalment i després de nou anys d’absència, un Giravolt de maig programat, en una discreta com gairebé invisible direcció d’escena del sempre admirat Marc Rosich; teníem també l’OBC, un joiós i ferm elenc de solistes vocals, tots sota la direcció lúcida i sàvia d’Antoni Ros-Marbà. Precisament Ros-Marbà va ser deixeble de Toldrà i, a partir de 1967, el tercer director titular de la formació simfònica de la capital catalana després de Toldrà i Rafael Ferrer (1911-1988), que en va agafar la direcció, el 1962, a la mort del primer.

Amb 84 primaveres a les seves espatlles, des del 2 d’abril, curiosament el mateix dia que van néixer importants referències culturals de la nostra cultura com ara l’escriptor Miquel de Palol o el compositor Benet Casablancas, el director de l’Hospitalet de Llobregat tornava a dirigir l’única òpera de Toldrà en la que podia haver estat la darrera vegada de fer-ho en la seva dilatada i extraordinària carrera. I això no és balder. I és que escriure d’El giravolt és haver-ho de fer consubstancialment de Ros-Marbà, ja que els dos únics enregistraments discogràfics existents de l’obra ens porten a la seva presència. El primer, de l’any 1968, dins la mítica Antologia Històrica de la Música Catalana que va impulsar Edigsa. Anys després, un segon, en una versió descatalogada per Harmonia Mundi però recuperada en una edició en llibre-CD del Centre Robert Gerhard, l’any 2012, amb la presència d’una nova generació de cantants. Aquest enregistrament va tenir una versió en concert el juny del 2012 en una versió més que discreta per motius que ara no venen al cas.

El que ens pertoca ara és felicitar i agrair la lluminositat i filigrana del regal musical que vam escoltar. Bé és cert que, a judici de l’articulista, el llibret de l’anomenat príncep dels poetes Josep Carner (1884-1970) està envellint i carrinclonejant estranyament per l’ús d’un excel·lent treball de llengua que, tanmateix, no sé si és el més adequat i adient per a un llibret d’òpera. Però és que possiblement ni el sigui. Més aviat estem parlant d’un enginy poeticomusical sorgit de la suma dels talents de Carner i Toldrà que ens porta a erigir El giravolt com un manifest en tota regla del Noucentisme.

Lluís Millet i Pagès (1867-1941) a la fi de l’estrena d’El giravolt va escriure que allò havia estat “una revolada del més embriagador; talment una remoguda de sangs al cap i al cor”. Ara podem escriure com la remoguda de diumenge va ser musical i de primer ordre. Un elenc de solistes dels països de parla catalana format per la soprano Elena Copons (Rosaura), la mezzo Gemma Coma-Alabert (Jovita), els tenor Roger Padullés i Lluís Vilamajó com a Golferic i Marcó, respectivament, i els barítons Josep Miquel Ramon (Perot) i Josep-Ramon Olivé (Corvetó) van demostrar sense complexos l’alt nivell dels solistes catalans i que bé ens aniria que es traduís en la nostra vida musical amb fer possible més freqüentment tardes històriques com la d’aquest diumenge que, per uns moments, ens va portar a la memòria el que va ser algun dia la vida musical a Barcelona i que ara ens pertoca reerigir. Com? Creient-nos-ho com s’ho van creure Toldrà i Carner, però també com ho han fet ara aquests intèrprets. Excels i modèlic.