Roger Mas volant a Vic

Ara fa vint anys, en la crònica d’un concert a la Jazz Cava, un periodista va ser “especialment amable” i, l’endemà, el telèfon de Roger Mas, que presentava aleshores el seu tercer disc (amb un títol que només els seus seguidors més fidels sabran recordar: En el camí de les serps i els llangardaixos blaus fluorescents cap a la casa de vidre de la senyora dels guants vermells) va començar a sonar.

Des d’aquell moment, el cantautor de Solsona, que aleshores tenia 25 anys i que ara en té 45, segons confessava dijous, té la satisfacció d’arribar a “finals de mes fent això”, amb la qual cosa és lògic que, per a ell, el Mercat de Música Viva de Vic, on, aquesta vegada, estrenava el seu desè disc, Totes les flors, sigui per un lloc important.

Amb tantes ganes de divertir-se com de divertir, Mas va interpretar els deu temes de Totes les flors en el mateix ordre en què es poden escoltar al disc. Una intèrpret de llengua de signes, com en d’altres espectacles del Mercat, feia gaudir el concert a les persones sordes i una banda que li coneix tots els seus registres a la perfecció –Xavier Guitó al piano, Arcadi Marcet al contrabaix i Miriam Encina a la dilruba i flauta– va ajustar-se als mil detalls, des de les ressonàncies medievals fins al trip hop, que amaguen les noves cançons, “directes i ràpides”, de Roger Mas. Moments distesos a ritme de rumba (Amb la polla i amb l’ou, dedicada a Carme Ruscalleda), un tema amb un títol inspirat per una frase que li va dir Joan Manuel Serrat quan va trucar-li per telèfon durant el confinament que beu també d’una de les cançons del Chichonera’s Cat d’Ia i Batiste (Primavera traïdora) i un blues, Si us blau, que portava coent-se des d’abans, fins i tot, que Mas publiqués el primer disc i que, al disc, li serveix també per reivindicar un “punkie avant la lettre” com és el seu amic Quico Pi de la Serra.

Desimbolt a l’hora d’explicar històries entre els temes i visiblement orgullós del seu nou cançoner, Mas va reblar el concert amb dos temes llunyans: Non Manca Diente de dp (2003) i Volant (del disc que, el 2001, presentava a la Jazz Cava), tot fent d’alguna manera palès que, el de dijous al Mercat, no va ser només el concert d’estrena d’un nou disc, sinó un autoreconeixement per haver aguantat vint-i-cinc anys a gran nivell fent cançó d’autor. Una gesta admirable arreu, però molt especialment en aquest país.