Que bé s’hi està sense cap tigre

Fa temps li vaig sentir dir a un nen en una nit d’estiu: “Que bé que estem aquí, sense cap tigre.” A vegades, si estic a gust i sobretot si és de nit, repeteixo la frase: certament, que bé si està sense cap tigre a prop. Ho he recordat veient Josee, el tigre i els peixos, l’anime que adapta (n’hi ha dues versions cinematogràfiques anteriors que no són d’animació) un celebrat conte de Seiko Tanabe publicat el 1984 que narra la relació entre una jove orfe amb diversitat funcional (Kumiko, que s’inventa un altre nom, Josee, com una expressió del desig de no ser la “noia discapacitada”, que, sentint-hi pena, la societat considera limitada) i un xicot pobre (Tsuneo) que, per costejar-se els estudis de “biologia marítima”, accepta ser el seu assistent (a petició de l’àvia d’ella) mentre tots dos senten una atracció recíproca a la qual es resisteixen. El cas és que si he recordat aquella frase per mi memorable és perquè Kumiko (o, com ella prefereix, Josee) veu en un zoològic un tigre que representa l’amenaça. Això mentre que els peixos, evidentment vinculats al mar, encarnen un desig alliberador: Tsuneo, fascinat per ells, vol estudiar-los (obtenint una beca per fer-ho a Mèxic) i Josee se sent com una “sireneta” (ella té cames, però immòbils) que vol viure en plenitud desenvolupant la seva capacitat per dibuixar i, finalment, també per viure l’amor. Dirigida per Kotaro Tamura per a la companyia Bones, la pel·lícula no esquiva, sinó el contrari, els elements melodramàtics (la mort de l’àvia, l’accident que té Tsuneo, entre d’altres) i, tanmateix, es manté ferma i complexa sense caure en la sensibleria o en el sentimentalisme barat.