La resurrecció de De Céspedes

Una de les recuperacions sonades de la literatura europea ha estat Alba de Céspedes. Autora cubanoitaliana, filla de l’ambaixador cubà a Roma, de jove va treballar de periodista en capçaleres com Piccolo, Epoca i La Stampa. Els anys trenta és detinguda per les seves activitats antifeixistes, cosa que coincideix amb l’aparició de les seves primeres novel·les, que cauen també vetades pels mussolinians. Curiosament, al nostre país entra el 1940 i durant els cinquanta i els seixanta adquireix popularitat quan és publicada principalment per l’editorial Plaza y Janés. En català, Josep Miracle tradueix Quadern prohibit per a la Biblioteca Selecta, amb bona acollida. És el mateix títol, potser el més emblemàtic de la cubana, que Navona ha decidit publicar aquesta tardor amb una traducció impecable i moderna d’Elisabet Ràfols.

Precedida per l’èxit europeu i per les fires, De Cèspedes torna entre nosaltres aquesta vegada qualificada de “prefeminista” i també com la “precursora d’Elena Ferrante”. El cert és que els llibres de la nostra narradora contenen la problemàtica de la dona del seu temps, la visió desinhibida i valenta i, sobretot, l’estil que s’interroga pràcticament per tot. A més de la seva destresa amb els diàlegs que trenquen el ritme més pausat del dietari, l’intimisme és una de les bases en què De Céspedes es troba còmoda.

El mateix títol del volum és una bona sinopsi de l’argument. Una dona a la quarantena, que viu a l’Itàlia d’inicis dels cinquanta, compra un quadern i se l’endú a casa, en un acte a mig camí entre el rampell i la certesa que el farà servir. No és debades que Valeria, la protagonista de Quadern prohibit, diu a les primeres línies de la novel·la en forma de dietari: “Vaig fer mal fet de comprar aquest quadern. Molt mal fet. Però ara és massa tard per lamentar-ho, ja està fet.”

Insatisfeta amb la seva vida d’esposa i mare que la manté sempre dins els límits de l’esfera familiar, Valeria s’adona que viu a la mercè de les exigències del marit i els fills. Veu que no té vida per a ella mateixa i comença a abocar els seus pensaments al quadern. L’escriptura, que Valeria practica en secret i d’amagat de tothom, l’ajuda a descabdellar els pensaments i les preguntes, fent-la aturar a cada racó de la imatge que s’ha anat construint al llarg dels anys, cosa que la du a la conclusió que el paper que juga al món és només com a ser auxiliar de la família. Els rols tradicionals són una cotilla impossible de descordar un cop te l’has ajustat ben estreta damunt del cos, però, és clar, la presa de consciència de la manca de llibertat individual és el primer pas per a l’alliberament i la independència.

Tal com ens expliquen Navona, “precursora de la literatura feminista, Alba de Céspedes va contribuir a crear un feminisme primitiu, de presa de consciència, que va desembocar en els diversos corrents de les reivindicacions de les dones europees que van florir els anys seixanta i setanta”. De Céspedes provenia d’una família progressista, però els rols de les dones a la Itàlia posterior al feixisme van trigar a canviar, ja que molts esquemes tradicionals van perviure durant dècades.