La Ludwig remou Vic

Responsables del millor disc gironí del 2021 segons l’escrutini que impulsa cada any aquest diari i, també, del millor disc català de la passada temporada segons l’opinió de la revista Enderrock, La Ludwig Band va triomfar de valent dijous a la plaça dels Màrtirs en la segona jornada del Mercat de Música Viva de Vic, d’on formaven part de la programació Off. L’autoproclamat “segon millor grup d’Espolla”, amb una molt particular proposta amb ressonàncies al Bob Dylan dels seixanta, al Pau Riba més fugit de mare del Canet Rock 1975 i a bandes nord-americanes més actuals com els Felice Brothers, Dr. Dog o els Lumineers, van comprovar com les tornades de S’ha mort l’home més vell d’Espolla, 30 monedes, Jerusalem o El fill del rei cada vegada estan en boca de més gent i com allò que, d’ençà de la publicació de La mateixa sort (The Indian Runners), alguns asseguren amb insistència –que seran el pròxim grup català de folk-rock a fer-la grossa– potser serà cert i tot. Feia arrufar el nas, tot i haver-ne vist de tots colors, veure un grup vestir com qui, un diumenge de ressaca, baixa al bar del poble a fullejar el diari i fer un tallat, però el sentit de l’humor, les coreografies, els aires despreocupats i l’habilitat de traslladar a una plaça la màgia que, de ben segur, sorgeix al local d’assaig, fan de La Ludwig Band una bona resposta a tots aquells grups amb ínfules que es prenen a ells mateixos massa seriosament. L’1 de desembre tanquen gira a l’Apolo de Barcelona i, aleshores, el temps ho dirà.

De la programació dijous a l’Atlàntida, d’altra banda, convé destacar dos noms: el del guitarrista de Cornellà de Llobregat Chicuelo, i el del saxofonista barceloní Dani Nel·lo, tots dos vells coneguts del Mercat de Música Viva de Vic. Chicuelo presentava un disc, Caminos, que sortirà publicat el mes vinent i que executa amb una formació definitivament inusual de violoncel (Martín Meléndez, definit jocosament per Chicuelo com “un cosí llunyà de Michael Jackson” pel seu tall de cabells), bateria (incisiu David Gómez) i ball (la mexicana Karen Lugo, capaç, segons ens advertia el guitarrista en una entrevista l’any passat a El Punt Avui, de “ballar el so d’una mosca”). Vam escoltar granaínas, tanguillos i homenatges a Django Reinhardt i al barceloní carrer de la Cera; també un so, per la instrumentació de la banda, atractiu i diferent; i vam tornar a comprovar l’alta capacitat que té Chicuelo de dialogar amb els músics que l’acompanyen, amb els seus ja elevats tête-à-tête amb Marco Mezquida convertits ja en referent.

De Dani Nel·lo, per la seva banda, coneixíem de sobres el seu domini escènic i exquisit bon gust per endinsar-se en el rhythm-and-blues, però mai fins dijous l’havíem vist en una formació de saxo, bateria, guitarra i orgue Hammond, amb la qual va presentar temes com El escorpión, que aquesta tardor formaran part d’un EP titulat Grand Prix, i va fer revifar amb sonoritats renovades vells temes de Los Saxofonistas Salvajes, els Mambo Jambo i de quan no sabia encara, com va dir abans de Muchacha borracha, “la importància de posar un bon títol a un tema instrumental”.