El temps passa volant i a alguns els pot semblar que els temps de Take That, la repelent boy band amb què es va donar a conèixer, van ser abans-d’ahir no l’altre, però el cas és que Robbie Williams celebra ja vint-i-cinc anys d’aventura... en solitari, plena d’èxits d’aquells que la veïna del cinquè no hauria de tenir cap dificultat a taral·lejar i que, ahir al Palau Sant Jordi (avui hi ha previst un segon concert), va encadenar un rere l’altre entre algunes versions (Land of 1000 Dances de Wilson Pickett, Don’t Look Back in Anger d’Oasis...) i davant d’un públic que, fa uns mesos, va comprar 15.000 entrades en mitja hora i que, per tant, arribava a Montjuïc amb autèntiques ganes de passar-ho bé.

Amb vint minuts de retard i quan ja eren gairebé les deu de la nit, Robbie Williams va entrar en escena dalt d’una poltrona i, amb sis ballarines, dues coristes, cinc instrumentistes, secció de vents i una estructura de quatre grans pantalles, va començar a fer rodar un espectacle que, malgrat el regiment d’èxits, va molt més enllà de les cançons i pivota en l’inqüestionable carisma del britànic, que a la tercera cançó ja es feia a les primeres files un primer bany de multituds. “A Hamburg, fa uns dies, algú em va agafar el penis!”, va etzibar fent balanç del que s’hi havia trobat. “Hi havia algú… constipat?”, va preguntar també.

Amb un guió que li funcionaria igualment bé tant en un hotel de Las Vegas com en un pub de Manchester, Williams va esforçar-se a buscar complicitats no únicament amb el públic que tenia més pròxim (128 euros l’entrada a l’anomenat inner pit, que ahir arribava fins a mitja pista) sinó també amb el que es trobava a unes quantes grades de distància, animant fins i tot una parella del que en un teatre en diríem “el galliner” a baixar fins a l’escenari i abraçar-lo just abans de cantar Come Undone. L’ex Take That, als quals va recordar en un vídeo a la pantalla, va fer broma, va ballar, va regalar samarretes, va confessar també els seus dimonis en recordar episodis d’alcoholisme, agorafòbia, solitud i depressió i, sobretot, va aconseguir no baixar el ritme d’un concert sense pràcticament cap pausa que va començar fort amb Hey Wow Yeah Yeah i Let Me Entertain You i va acabar gairebé dues hores més tard amb el públic deixant-se la gola en cançons com Feel, Rock DJ o Angels. Tot per l’espectacle.