Grau estratosfèric i superlatiu

Feia molts anys que la Ciutat Comtal no gaudia d’un concert d’una de les formacions orquestrals referencials del panorama musical mundial com ho és la Berliner Philharmoniker. Fundada un 1 de maig del 1882, precisament va ser aquesta data l’escollida per realitzar un concert, a la Sagrada Família, al costat de l’Orfeó Català. Si el concert el sotasignat només va poder-lo seguir per televisió, l’endemà un va poder gaudir de la força i energia orquestral d’una formació que des de l’any 2019 és dirigida per Kirill Petrenko (Omsk, 1972). Va ser amb el mestre rus que vam ser convidats a una versió convencional i tradicional de la celebèrrima simfonia Sturm und Drang com ho és la Simfonia núm. 25 en sol menor, K.183 de Mozart on, per entendre’ns, vam escoltar una versió més assentada en una visió tradicional i convencional que no a les concessions a l’historicisme. Aquest posicionament estètic no va acabar de convèncer bona part del públic, malgrat que a la primera part també es va gaudir del famós motet mozartià Exsultate Jubilate, KV 165 amb la participació solvent de la soprano britànica Louise Alder. Molt diferent va ser la interpretació de la Simfonia núm. 4 en re menor, opus 120 de Schumann, en què se’ns va submergir en un marc poeticomusical que va deixar-nos sense paraules. Va ser aleshores quan ens vam adonar del fet que formacions orquestrals com la protagonista d’aquella nit del Palau semblen trobar més la raó de ser en repertoris del segle XIX que no en simfonies de 1773 en què la interpretació històricament informada ha acabat assentant una visió estilística diferent a la desplegada per l’equip de Petrenko.

Només ens queda esperar que no hàgim de tornar a esperar gaires anys per gaudir d’una exhibició com aquesta de força i energia orquestrals.