Música

Concerts viscuts

El primer ‘pogo’ al Zeleste

Una entrada que es ven a Todocoleccion.net per 44 euros –aquest és el preu de la nostàlgia– em permet comprovar que el concert al qual vaig assistir fa 39 anys, 39 anys!!!, va tenir lloc al Zeleste original, el del carrer Argenteria, el 13 o el 14 d’abril del 1984, any orwellià per excel·lència, que per a mi va ser força apocalíptic, tot i que el vaig viure una mica amb la abúlia pròpia de l’adolescència contestatària, valgui la redundància. Jo tenia llavors 16 anys i estudiava tercer de BUP en un col·legi concertat del Baix Guinardó, a Barcelona. Dalvi, se’n deia. Més o menys sabia del punk el que havia llegit en revistes musicals com ara Rock Espezial. El meu particular moment d’epifania va ser descobrir el London Calling de The Clash entre la col·lecció de discos del meu cosí Ezequiel: una raresa al mig de molts vinils de heavy, incloses les discografies completes de Motörhead i Ted Nugent. A pesar de tot l’Eze ha acabat sent un home esportista, equilibrat i serè. Amb els Clash, que el 1984 ja estaven en fase de desintegració, vaig descobrir que el punk podia ser més una actitud constructiva que un so monolític i nihilista. Però una mica de canya és edificant a qualsevol edat, així que quan veig veure anunciat el concert dels britànics Peter and The Test Tube Babies i la banda barcelonina Kangrena a Zeleste –a l’entrada consta que també hi van tocar Orgullo de España: no ho recordo, la veritat– jo, fill únic amb mare protectora, vaig demanar a l’Eze que m’acompanyés al concert, no sé si el divendres 13 o el dissabte 14 d’abril. No recordo molt d’aquella nit, només que al carrer Argenteria hi havia skinheads que intentaven colar-se mitjançant el poc subtil mètode de tirar la porta a terra –ara que ho penso, potser va ser un altre concert d’aquella època– i, d’això n’estic segur, que en Quoque, el cantant de Kangrena, va sortir a l’escenari com un cicló, va cridar “Fills de puta!”, va llançar una escopinada a l’aire i es va muntar un sarau impressionant a la sala: es va activar el pogo, el ball que, segons la llegenda, havia inventat Sid Vicious, i que consistia a fer-se empentes amb els veïns intentant no perdre l’equilibri i ser trepitjat per unes botes Dr. Martens. El risc, a més, augmentava si portaves ulleres, com és el meu cas. En general, sempre hi havia un estrany component solidari en el pogo i, si acabaves a terra, era més que probable que t’ajudessin a reincorporar-te. No tot era caos i salvatgisme. Ho recordo com una experiència molt excitant, com la majoria de coses que et passen als 16 anys quan estàs fora de l’òrbita familiar.

Peter and The Test Tube Babies havien publicat l’any anterior el seu segon disc, Mating Sounds of South American Frogs , literalment ‘Els sons d’aparellament de les granotes sud-americanes’, que sospito que és la descripció que va fer de la seva música algun crític agosarat o la mare d’algun dels components del grup. Kangrena també havia publicat el 1983 el seu únic disc, un EP amb cinc cançons que començava amb Yo no quiero (“Yo no quiero ser una ficha más, tablero maldito, la muerte es real”, deia), continuava amb una cançó que certificava el seu menyspreu a la revista abans esmentada (Rock Mamones Espezial) i acabava amb una versió lliure de la nadala Fum, fum, fum. També van publicar un parell de cassets que, anys després, BCore va reeditar i gràcies a això ara es poden escoltar a Spotify . Tres dels quatre components de Kangrena van morir, en Quoque i Manolo, el bateria, molt joves per les epidèmies de l’època; Kike, el guitarra, uns anys després, d’accident. Peter and The Test Tube Babies, encara actius, estan portant a terme la gira del 40è aniversari de Mating Sounds...

Fa poc vaig entrevistar el cuiner barceloní Àlex Montiel, que en la seva combativa joventut va ser el baixista d’un altre històric grup del punk-hardcore català, HHH, i durant la conversa va recordar que el seu primer concert punk va ser també el de Peter and The Test Tube Babies i Kangrena a Zeleste, quan ell tenia 14 o 15 anys. Per a ell aquell concert va ser també una revelació. No recordo gaires detalls d’aquella nit –la memòria nocturna és boirosa– ni d’aquella època en general, però hi ha alguns llibres que m’ajuden a rememorar: Harto de todo, de Jordi Llansamà; Que pagui Pujol!, de Joni D, i Odio obedecer, de l’enyorat Xavier Mercadé. Jo també, Xavi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.