Ken Loach sempre ha fet atenció a les classes treballadores i és així que, en el curs de més de 50 anys, el seu cinema n’ha reflectit l’enduriment i la precarietat de les condicions laborals que, evidentment, tenen una repercussió en la vida tota: el desgast del cos, el desànim, els efectes perjudicials en les relacions familiars i socials. També ha anat mostrant com, mentre es diluïa la força i credibilitat de certes organitzacions polítiques i sindicals, l’instint de la supervivència ha dut un individualisme deslligat d’una consciència i una lluita col·lectives. D’aquí, la seva visió ha tendit al pessimisme. Tanmateix, anunciant que aquesta serà la seva última pel·lícula, amb The Old Oak Loach vol aferrar-se a l’esperança: com un vell roure que aposta per la dignitat humana.

La història transcorre deu anys enrere en una localitat del nord-est d’Anglaterra: s’hi han tancat les mines i, sense treball, s’ha anat abandonant, de manera que les cases buides es venen per no-res a inversors i també n’hi ha per acollir-hi refugiats sirians que fugen de la guerra. En aquesta zona deprimida, com sol passar, molts veuen els nouvinguts com un problema i fins com uns enemics: els suposats destinataris d’unes ajudes que ells, víctimes de la situació econòmica i sentint-se abandonats, no reben. Es allò que sempre hi ha algú que està pitjor que tu a qui carregar-li la culpa.Hi ha, però, el propietari d’un bar en decadència, The Old Oak , que, amb una vida malmenada, sent revifar un esperit solidari fent amistat amb una jove siriana. Tots dos, en contra de les reticències, faran possible un sentiment comunitari compartint el menjar. És possible simpatitzar amb el desig de l’esperança de Loach. El problema, però, és que tot pot semblar plantejat i desenvolupat d’una manera massa simple i fins maniquea. Abans Loach exercia el realisme social amb un estil sobri i depurat. Des de fa quasi 30 anys col·labora amb el guionista Paul Laverty, amb recursos dramàtics que tendeixen a una certa manipulació sentimental.