La sala 4 Alícia de Larrocha de L’Auditori aquest mes de juny treu fum. Ahir mateix hi havia tres recitals de final de grau de l’Esmuc. Què passa amb els prop d’un centenar de músics que es graduen anualment? D’entrada, que tanquen la seva etapa al centre amb un concert molt ben acompanyat pels seus mestres, companys d’estudi, familiars i amics. Joan Alós Palacios és un exemple d’aquest salt al buit que realitza, de fet, cada estudiant just acabar la carrera. La tendència majoritària és que molts d’aquests músics graduats optin per formar-se amb un màster al centre d’Europa, el camí ideal per perfeccionar la seva relació amb l’instrument i també per anar temptejant proves a les innombrables orquestres. Fonts de l’Esmuc confirmen que es vol rebatre aquesta fugida de talent intentant retenir-lo donant cursos posteriors de qualitat, però admeten que és complicat competir amb la sucosa oferta de feina de les orquestres europees. A mitjà termini, es produeix algun retorn però molt per voluntat del músic.

Tornem al concert. Joan Alós ahir al migdia estava exultant després de treure l’última nota de la trompeta. En realitat, el seu programa no ha fet més que començar. Darrere el paper de la partitura portava enumerat els agraïments, per no deixar-se’n cap. Abans, però, havia ensenyat a la comunitat la fortalesa del seu coneixement, les marques que han deixat les troballes del camí en el seu trencaclosques propi.

La trompeta sembla cridada a ser l’ànima de la festa, el reclam més brillant de la formació pel seu volum, però, com va demostrar Alós, també sap remenar els instants més complexos, endiablat ball de pistons i sotmetiment de tota mena de sordines per eixamplar l’arc sonor (i silenciós) de l’instrument de vent.

Alós va titular el seu concert Trencaclosques (cada experiència compartida amb la gent que omplia la sala, i els que no hi van poder ser són part de la seva història, del seu aprenentatge professional i vital). El resultat, exposat, prenia més forma d’un tapís de molt diverses textures: hi havia la suavitat de les llanes pures de Händel (Arrival of the queen of Sheba, 1749) i Haydn (Trumpet Concerto in E Major, 1796), però també les fibres més aspres per expressar un replec d’emocions, de sensacions agredolces de Tomasi (Trumpet Concerto, 1948) i, finalment, un tèxtil vaporós per al joc i la descoberta amb l’ús i ressò de la trompeta fins a enfonsar-la dins l’aigua i fer una escala submarina compost pel mateix Alós (Trencaclosques, 2025). El vent bufa i aporta nous horitzons als graduats de l’Esmuc, any rere any. Amb el seu degoteig constant es percep una fuga, però també un creixement pausat de capacitat d’escolta, de descoberta, de deixar-se endur pels sons que llegeixen partitures assajades i viscudes.Per a aquest trompetista, són vents d’anada i de tornada, notes que ressonen a nostàlgia i infància i que refilen alhora a la voluntat de volar fins a Renània, a Detmold, per iniciar el seu viatge impulsat pel vent de la trompeta.