Les cartes finals de Companys, Peiró i els altres

En comptes de passar-nos el dia remenant els morts a les seves tombes i deixar la memòria històrica exclusivament en mans de les funeràries, podríem començar a donar suport a iniciatives que passen desapercebudes. Una és l'apassionant volum Cartes de condemnats a mort pel franquisme (Cossetània), signat per les joveníssimes periodistes Alba Díaz i Helena Ledesma. Amb pròleg i suport de Josep Maria Figueres, el llibre és un tast de 24 personatges que van patir la pena capital sense abdicar dels seus ideals, immolats per les seves creences. Les cartes personals són una representació dels milers de víctimes dels feixistes i en podem trobar de personatges de diferents formacions polítiques, com ara Manuel Carrasco i Formiguera, Carles Rahola, el president Companys, Joan Peiró i Salvador Puig Antich. Companys escriu a la seva filla Maria, i a la seva dona, Carme Ballester: “No admetis, doncs, condols ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te”. No cal dir que Companys va morir com un valent. I encara més heroica va ser la mort de l'anarcosindicalista Joan Peiró, a qui els franquistes haurien commutat la pena a canvi de dirigir els sindicats del Règim. Us podeu imaginar aquesta disjuntiva? Sortir de la presó, salvar la vida i ser un reietó o acabar executat en una fossa comuna. Defensat fins i tot per Serrano Suñer, la fermesa de Peiró el va fer posar les idees al davant de la supervivència i el destí de la seva família. Han passat setanta anys des d'aquells fets, però sembla tota una eternitat. Calia tenir molts pebrots per lluitar així fins al final.