En primera del singular

“Jo actuo, vosaltres mireu”. El cicle Radicals Lliure més curt de la història (el d'aquest any caracteritzat per les retallades inajornables) ha tingut molt present la primera persona del singular. La preocupació dels artistes per deixar sentir la seva veu ha traspassat la taula de treball per aflorar a escena. La metateatralitat ja és el pa de cada dia en les cartelleres actuals. En aquest sentit, les aportacions d'avantguarda a les produccions contemporànies no són gaire innovadores. Sortosament, més que aquesta preocupació per trencar la quarta part interpel·lant el públic sobre la seva voluntat de representar algú que no ho és, el mèrit és la manera de captar l'atenció del públic.

La parella artística de 96º (ex-Amaranto) que celebren una dècada sent emergents (terrible paradoxa!) s'imaginen que estan en un assaig i que fan petons falsos a un públic imaginari. Però resulta que els espectadors es troben abraçats sense quasi esma d'agafar aire. Certament, hi ha peces d'aquesta parella artística més reeixida. Fingir decau quan, precisament, juguen a fer que són els personatges. La personalitat dels actors té molta més empatia. Encara es recorda l'anterior Dar patadas para no desaparecer, en què feien una tesi sobre un personatge que si no era real, en canvi, sí que se li troben entrades al Google. A Fingir, que no recullen els aplaudiments perquè fan com si tot fos un assaig, un vídeo a la sortida revela el compromís, marcat a la pell, amb cada un dels seus treballs.

Nao Albet i Marcel Borràs ja adverteixen abans que res a Hamle.t.3 que no estan satisfets d'aquesta peça. Ho fan en clau còmica, però ja val per frenar expectatives. La reflexió sobre la possibilitat que algun terrícola s'hagi comunicat amb un extraterrestre va del quadre més costumista caracteritzat (uns avis americans al porxo, cansats d'escoltar-se) a l'escena més explosiva, amb cocacoles fent d'aspersors. Borràs quadra un monòleg sobre l'altre, la parella, que casa perfectament amb el discurs d'extraterrestres. De fet, principalment, qui fa moure els ovnis és una noia, a qui mai se li veu el rostre. Tampoc quan acomiada tothom coberta amb una màscara. Fins i tot l'escorça llençada a terra fa que l'espectador de Radicals Lliure evoqui La casa de la fuerza, d'Angélica Liddell. Però l'obsessió de posar col·legues a escena jugant amb ordinadors, o les insistències en el gag reiteratiu, fan que la peça perdi consistència.

Extraordinario és, probablement, la peça menys vista tot i ser la que ha fet més funcions al cicle. I és que l'aforament era de deu persones, les que cabien al voltant d'una taula i que permetien sentir la veu, sovint xiuxiuejada de l'actor, Babazorro. Amb sopar inclòs, el viatge de quatre hores no decau gràcies a històries que forcen la ciència fins abocar-la a la ciència-ficció: trobant relació entre la mà de Déu de Maradona, per exemple, i les mans tallades del Che, després de la seva execució. Només aquesta obra ja justifica el Radicals lliure, que té una flaire del món fràgil infantil amb un toc agre de los Hermanos Oligor.

Jordi Oriol plasma a Home-natja (pròximament faran temporada a la Sala Beckett) una història fantàstica, de joves denigrats per un grup de brètols i de com amb l'extravagància aconsegueixen sortir del pou i revelar-se. Un joc blanc de com l'insult acaba sent premonitori. El joc amb el llenguatge serveix per forçar l'equívoc més còmic.

David Espinosa ha presentat Desencuentros. Probablement, una peça poc compresa. Però l'actor, acompanyat d'un cantant, mostra de manera neutra el món de l'esoterisme i les religions i els vincula en la creença de què és art i què no. Honest, contingut, rodó. Supera el joc virtual de Felicidad.es, que va presentar l'any passat i en què colava el seu Shakespeare amb la dona embarassada en una mena de web porno.

L'emblema de Radicals és el llamàntol de Rodrigo García. A Muerte y reencarnación de un cowboy, l'autor inquieta posant dins d'una gàbia doble uns pollets indefensos al costat d'un gat. La imatgeria i la contundència de l'artista són inapel·lables. Un altra cosa és que aporti coherència de subtext i que el seu discurs superi la buidor vital.

L'Agrupación Señor Serrano signen Mutual Asured Destruction (MAD). A diferència de la peça de l'any passat, Artefacte (d'una poètica visual i sense text), MAD pren el format de conferència amb tocs còmics per relacionar una partida d'escacs del 1972 entre un americà i un rus amb la pressió per la guerra freda dels dos blocs. També en clau de conferència, però aquest cop creant un personatge de ficció enigmàtic, la Fundación Collado ha aterrat al darrer Radicals (Vida de Lázaro). Albert Serra ha repetit al cicle, aquest cop jugant amb un text de ficció en què qüestionava la valentia de l'artista davant del poder. També el fill de Ros Ribas (fotògraf de la casa i també de llarga trajectòria als escenaris estatals), Pau Ros, ha liderat una mena de càsting entre el públic per trobar el repartiment òptim per representar El balcó, de Jean Genet. No sembla gens probable que Lluís Pasqual (forçat també per la situació econòmica) mantingui l'idil·li del mes de maig entre Lliure i teatre emergent. Rigola, que marxa convençut que cada director ha de fer el que ell cregui, sense haver de carregar herències passades, insinua que hi haurà algun fil que resseguirà el Radicals la temporada vinent. Per ara, la Beckett ja acull (encara que sigui en situació precària) Indi Gest i Agrupación Señor Serrano. També els Accidents Polipoètics (presents al cicle coincidint amb el Festival de Poesia) preparen una estada a la futura fàbrica de creació de La Seca, per celebrar les dues dècades de treballs metalingüístics, amb forta dosi de murrieria.